- Fitxa Moby

MOBY
Play (1999)

   Richard Melville era a mitjans dels 90 un freak de l'electrànica amb cor punk, reivindicat en els ambients indie però ignorat pel gran públic. La seva fórmula no amagava grans secrets: cançons relaxades d'inspiració new-age, electrònica underground i rampells guitarrers descontrolats.
   Després de varis discos notables però d'escassa repercussió, Moby va recopilar a 'I Like To Score' (97) les cançons aparegudes en bandes sonores; "Go" (Twin Peaks) i la seva versió del tema de James Bond van ser fins llavors els seus únics contactes amb el mainstream. Llavors el "petit idiota" va fer el que tot bon artista amb ganes de triomfar faria: va donar un gir a la seva música, la va fer més accessible, va augmentar el seu ventall de registres...
   El resultat no va ser un altre que 'Play', divuit peces que conformen un treball fresc, original i eclèctic. Des que l'entretinguda "Honey" obre el disc fins que sonen les últimes notes de "My Weakness", Moby ens dóna una lliçó sobre versatilitat y transformisme musical. Segons es pot llegir a internet, 'Play' és l'únic disc del món en què tots els seus temes han estat utilitzats en spots publicitaris. D'aquesta manera, a ningú li hauria d'estranyar que "Find My Baby" i la memorable "Porcelain" formin ja part de l'imaginari col·lectiu.
   Des de la malencònica "Why Does My Heart Feel So Bad?" fins a la divertida "Bodyrock", van ser fins a vuit les cançons d'aquest disc elegides com a single. Impossible oblidar-nos del misticisme de "Natural Blues" o els ambients retro de "Run On", així com de "South Side", en la versió single del qual va col·laborar la sempre espectacular Gwen Stefani de No Doubt.
   En definitiva, 'Play' s'ha confirmat com l'obra definitiva de Moby, un disc en què l'artista novaiorquès va anar mes enllà i va obtenir uns resultats immillorables: deu milions de còpies venudes. Un altre assumpte és que des de llavors alguns l'anomenin "home-anunci"...

- Fitxa Placebo
- Lletres Placebo

PLACEBO
Without You I'm Nothing (1998)

   Any 1998. El grup europeu afincat a Londres gaudeix d'un bon nivell de popularitat gràcies al seu prometedor debut 'Placebo' (96) i a temes tan rodons com el famós "Nancy Boy". Estrelles del rock com David Bowie i U2 ja s'han fixat en ells i els han portat de teloners. El cantant Brian Molko ha sabut aprofitar a la perfecció tot el morbo que genera la seva ambigua presència, usant maquillatge i roba de dona per afegir més llenya al foc.
   'Without You I'm Nothing' ens porta a uns Placebo més seriosos, més profunds, més sentimentals. Ho podem apreciar des del seu inici amb el single "Pure Morning", un tema màgic i intens inspirat en l'alba que succeeix a una rave. Es tracta d'un disc ple contrastos, on es mesclen les descàrregues de rock alternatiu d'alt octanatge com "Brick Shithouse", "Allergic" o "Scared Of Girls" amb moments molt més intimistes, reposats i plens de sentiment com "Ask For Answers", "The Crawl" o "My Sweet Prince".
   En mig queden les cançons més enganxadisses, autèntics clàssics del seu repertori com el vitamínic "You Don't Care About Us", o "Every You Every Me". No podem oblidar-nos de l'emocionant "Without You I'm Nothing", que més tard cantarien amb Bowie, així com d'un mig temps acústic de gran bellesa com és "Summer's Gone". El disc es tanca amb l'autobiogràfic "Burger Queen" i amb el tema ocult "Evil Dildo", autèntica distorsió sònica desfermada.
   En definitiva, un disc memorable des de la seva enigmàtica portada, un treball imprescindible per a entendre l'evolució de Placebo. I és que, com ells, tots hem tingut alts i baixos emocionals.

- Fitxa Garbage
- Lletres Garbage

GARBAGE
Version 2.0 (1998)

   Garbage van néixer com el projecte de tres reputats productors americans que havien treballat amb bandes de la talla de Smashing Pumpkins, Sonic Youth o Nirvana. Després de fitxar a la cantant escocesa Shirley Manson, ens van delectar amb el seu debut 'Garbage' (95), una exquisida col·lecció de cançons pop-rock entre les que brillaven "Only Happy When It Rains" o "Stupid Girl". Però no va ser fins a 'Version 2.0' que la Shirley va poder demostrar que era ella la que portava els pantalons.
   Es tracta d'un treball eclèctic i excitant, on el pop, el rock i la música electrònica son mesclats lliurement per donar un resultat sorprenent. Com ens diu a cau d'orella a l'inicial "Temptation Waits", la Shirley és una lloba amb pell d'ovella que amb la seva veu sensual, deguda a l'asma, s'erigeix com a protagonista del disc. Ho demostren cançons de rock electrònic com "Push It" o la grandiosa "I Think I'm Paranoid", així com temes d'indubtable ganxo comercial com "When I Grow Up" o "Special".
   Impossible oblidar-nos de la crida de socors de "Medication" i d'un tema experimental tan deliciós com "Hammering In My Head". Per últim, destacar també cançons d'ambient més relaxat com "The Trick Is To Keep Breathing" o els aires trip-hop de "You Look So Fine".
   Així doncs, 'Version 2.0' va posar Garbage al centre de totes les mirades, i a la Shirley Manson a la portada de totes les revistes especialitzades. La popularitat del grup es va disparar, en part gràcies als seus vistosos videoclips, però el cert és que, amb un disc tan rodó com aquest, s'ho mereixien.

- Fitxa Rammstein
- Lletres Rammstein

RAMMSTEIN
Sehnsucht (1997)

   Rammstein passaran a la historia per ser el primer grup de rock dur que, cantant en alemany, aconsegueixen èxit al món sencer. L'imponent sextet germànic va iniciar la seva carrera de la mà de 'Herzeleid' (95), un apabullant disc de metal entre els temes del qual despuntaven el seu primer hit "Du Riechst So Gut" i el preciós "Seemann". La seva posterior participació a la banda sonora de Carretera Perdida de David Lynch i el seu impactant directe a base de pirotècnia van despertar interès més enllá d'Alemanya.
   En comparació amb el seu debut, 'Sehnsucht' va fer evolucionar la fórmula de Rammstein afegint-li nous elements com el rock industrial. La bateria marcial de Cristoph Schneider, les implacables guitarres del dúo Kruspe / Landers i la sempre aterradora veu de Till Lindemann van acabar convirtint el so de la banda en "marca registrada".
   L'enèrgica "Sehnsucht" obre foc amb les seves potents guitarres, mentre el single "Engel" és una cançó més melòdica, amb un major protagonisme dels teclats de Christian Lorenz i uns angelicals cors femenins. Tot i que, si per una cançó serà recordat aquest disc, aquesta és "Du Hast", un auténtic himne industrial que de tant sonar a les discoteques de rock s'ha acabat convertint per a molts de nosaltres en la nostra primera lliçó d'alemany.
   De fet, el desconeixement de l'idioma ens ha fet passar per alt les lletres fosques i retorçades que formen part de l'univers de Rammstein. Així, mentre "Bestrafe Mich" parla del càstig i el massoquisme, "Spiel Mit Mir" coqueteja amb l'incest. Molt més explícites són les referències al sexe a "Bück Dich", tothom coneix el seu numeret de la sodomització, però d'altra banda el grup també es pren el seu moment de delicadesa amb la balada "Klavier".
   En definitiva, un disc que suposava la consolidación de Rammstein com el grupo amb més projecció d'Alemanya. Ara sí, començaven a ser tinguts en compte.

- Fitxa Primal Scream
- Lletres Primal Scream

PRIMAL SCREAM
Vanishing Point (1997)

   Primal Scream van assaborir les mels de l'èxit a principi dels anys noranta, de la mà del fantàstic 'Screamadelica' (92). Va ser una època en què compartien protagonisme amb grups com The Stone Roses o The Jesus And Mary Chain, dins de l'anomenada Escena Manchester. Posteriorment, la banda de Bobby Gillespie es va despenjar amb 'Give Out But Don't Give Up' (94), un treball de rock clàssic a l'estil dels Rolling Stones, que va resultar un fracàs comercial. Es feia evident que necessitaven un canvi.
   El mateix any en què Radiohead arriscaven amb 'OK Computer' (97) i Blur feien el mateix amb 'Blur' (97), Primal Scream feien el salt al buit amb 'Vanishing Point'. En aquest disc evidencien la seva creixent aposta per la música electrònica, sense renunciar al so que els va fer populars. La dilatada "Burning Wheel" obre el disc amb un aire atmosfèric, mentre "Kowalski" i "Stuka" posen de manifest el canvi de rumb cap a l'electrònica. D'altra banda, "Star" reprèn l'esperit positiu de 'Screamadelica', i "Medication" ens retorna al rock stonià del seu anterior disc. També destaquen temes instrumentals en una línia més down-tempo com "Get Duffy" i "Trainspotting", extreta de la Banda Sonora del famós film de Danny Boyle. Finalment, no podem oblidar-nos de la particular versió digital de "Motörhead", en homenatge al mític grup de heavy-metal.
   Així doncs, 'Vanishing Point' va suposar el punt d'inici d'una nova trajectòria per a Gillespie i els seus col·legues. Un gust per als sons electrònics que es va veure accentuat en el seus treballs posteriors i que els ha donat excel·lents resultats. Ja ho diuen: renovar-se o morir.

- Fitxa Radiohead
- Lletres Radiohead

RADIOHEAD
OK Computer (1997)

   Era l'estiu del 97 quan vam anar a comprar el nou treball de Radiohead, 'OK Computer'. El resultat no va poder ser més inesperat, ens van deixar a tots amb la boca oberta. Ens trobàvem amb un treball totalment diferent respecte als anteriors 'Pablo Honey' i 'The Bends', on l'electrònica passava a conjugar-se com un instrument més. Aquest excel·lent disc va consolidar la banda de Thom Yorke com un grup de culte.
   Cançons com l'eclèctica "Paranoid Android" eren un avanç d'aquest canvi, amb els seus 6 minuts d'arrencades y parades. És un disc ple de passatges paranoics i angoixants com "Climbing Up The Walls". Al·lucinant treball d'Ed O'Brien i Johnny Greenwood a les guitarres a "Airbag", "Subterranean Homesick Alien" i "Let Down". Recordem també "Karma Police" i "No Surprises", dos fantàstics singles acústics que els van servir per envair les emissores i així acostar-se a tota mena de públics.
   En definitiva, 'OK Computer' va suposar l'inici de l'etapa més experimental de Radiohead. Qui sap si d'aquí a uns quants anys la gent parlarà d'ells com nosaltres ho fem de Pink Floyd ara, però el que està clar és que la banda d'Oxford ja ha fet història.

- Fitxa Silverchair
- Lletres Silverchair

SILVERCHAIR
Freak Show (1996)

   Silverchair es van donar a conèixer amb tan sols setze anys de la mà del seu debut 'Frogstomp' (95), una colecció de cançons de rock alternatiu entre les que destacaven especialment l'agresdiva "Israel's Son" i l'esplèndida "Tomorrow". Prenent les influències de Soundgarden, Pearl Jam i Nirvana, en una època en què el grunge entonava el seu cant del cigne, el trio australià va ser una de les grans promeses del festival Reading 95, i sens dubte el grup més jove de tot el cartell.
   'Freak Show' va venir a confirmar que Daniel Johns i companyia es prenien això com una cosa molt seriosa. Seguint a grans traços el seu primer treball, aprofundeix en el so de Silverchair i aconsigueix un resultat més espectacular. La potent "Slave" obre foc amb una explosió d'adrenalina, mentre el single "Freak" es converteix en un antihimne adolescent. Menció especial per a balades rock com "Abuse Me" o "Cemetery", que compta amb acompanyament de violins.
   Com a contrast, la rabiosa "Lie To Me" recull l'herència directa dels Nirvana més durs ("Territorial Pissings", "Tourette's"), i peces com "The Door" o "Learn To Hate" incideixen en la cara més dura del rock alternatiu. Destaquen també "Roses" o els aires aràbics de "Petrol & Chlorine", i per la seva part la brillant "The Closing" serveix de final ideal per a aquest álbum.
   Així doncs, amb 'Freak Show' Silverchair es confirmaven com un dels millors grups de rock alternatiu sorgits d'Austràlia en els últims anys. La seva fórmula es suavitzaria notablement en discos posteriors, però aquest àlbum és tota una lliçó per a grups joves amb ganes de menjar-se el món.

- Fitxa Marilyn Manson

MARILYN MANSON
Antichrist Superstar (1996)

   Marilyn Manson ha estat per mèrits propis un dels artistes més controvertits de la dècada dels 90. Va posar potes enlaire el rock dur i es va guanyar les ires dels cristians fonamentalistes, però també dels puristes del metal, que el van titllar de "marica".
   La meteòrica carrera del Reverend Manson es va iniciar amb l'amenaçant 'Portrait Of An American Family' (94), amb l'ajut del líder de Nine Inch Nails, Trent Reznor. Més tard, l'EP 'Smells Like Children' (95) tractava de la pèrdua de la innocència i contenia el seu primer hit "Sweet Dreams", retorçada versió del clàssic d'Eurythmics.
   Però 'Antichrist Superstar' és una cosa molt més seriosa. Es tracta d'una macabra obra conceptual, inspirada en certa manera en les opera-rock dels 70. Produït novament per Reznor, aquest disc va ser el resultat d'un tortuós procés de gravació que va incloure la privación del son i els excessos amb les drogues.
   Aquest treball ens explica la història del cuc que es converteix en noi, de com li surten ales i acaba transformant-se en l'àngel exterminador. Musicalment, recull influències que van des del metal més extrem al rock gòtic, passant pel rock industrial dels mateixos Nine Inch Nails.
   "Irresponsible Hate Anthem" és un brutal cop de puny a la cara als que busquin una pila de "Sweet Dreams", el celebèrrim "The Beautiful People" es va convertir en l'himne dels nihilistes, i per la seva part "Cryptochid" és una misteriosa cançó experimental que fa tremolar de només escoltar-la.
   Destaquen també cançons més melòdiques com "Tourniquet" o "Wormboy", així com els moments més retrets i pessimistes de "Minute Of Decay" i "Man That You Fear". No podem oblidar-nos dels temes més espectaculars com l'accelerat "Angel With The Scabbed Wings", "The Reflecting God" (amb interludi acústic inclòs) i l'apocalíptic "1996".
   En definitiva, es tracta d'un disc tan angoixant com perfecte, l'escolta del qual es converteix en gairebé una experiència sadomasoquista. Sens dubte l'obra mestra d'un Marilyn Manson que avui en dia ha abandonat l'halo de misteri que l'envoltava. Així li serà impossible superar-se a si mateix.

- Fitxa The Prodigy

THE PRODIGY
The Fat Of The Land (1996)

   Any 1995. The Prodigy gaudien d'un bon nivell de popularitat, gràcies l'impacte de les seves actuacions i els seus dos primers discos. De nou a l'estudi, diu la llegenda que Liam Howlett va proposar al seu company Keith Flint de cantar, por primera vegada, en un nou tema en què estava treballant. Es tractava ni més ni menys que de "Firestarter".
   L'edició d'aquesta cançó com a single va traspassar totes les fronteres de la música electrònica, provocant un impacte que alguns s'atreveixen a comparar amb el "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana. La nova imatge del grup, amb Flint convertit en un autèntic electronic punk, i el seu impactant videoclip promocional van convertir "Firestarter" en número 1, i a The Prodigy en estrelles del... rock?
   En qualsevol cas, es tractava només d'un avís, ja que uns mesos més tard The Prodigy treien 'The Fat Of The Land' i provocaven la bogeria. Més propers que mai a una banda de rock, Maxim i Keith compartien protagonisme a l'endiablat "Breathe", un autèntic hit trencapistes que confirmava que allò anava de debò. La col·laboració de Kool Keith es salda amb el rampell hip-hop de "Diesel Power" i el frenètic "Smack My Bitch Up", un altre èxit on n'hi hagi. Enmig queden joies en brut com l'agressiu "Serial Thrilla", el viatge lisèrgico-místic de "Narayan" o la versió electrònica del "Fuel My Fire" de les riot grrls L7.
   Discos com 'The Fat Of The Land' són un exemple dels bons resultats que ha donat la fusió entre electrònica, rock i hip-hop. Així s'explica l'èxit d'artistes com The Chemical Brothers, Fatboy Slim, Moby o els mateixos The Prodigy. Un èxit que ha anat més enllà de les discoteques per arribar a milers de minicadenes.

- Fitxa Tricky
- Lletres Tricky

TRICKY
Maxinquaye (1995)

   La trilogia del trip-hop de Bristol no estaria completa sense fer referència a Adrian Thaws, més conegut com a Tricky. Hiperactiu, Tricky no es va conformar amb estar present en aquell "caldo de cultiu" del trip-hop anomenat The Wild Bunch, ni de participar en els dos primers discos de Massive Attack. Perquè tenia alguna cosa en ment que tard o d'hora acabaria explotant, i a aquesta cosa li va dir 'Maxinquaye'.
   Si bé Tricky va manejar els fils d'aquest disc, la veritable protagonista va ser una joveníssima Martina Topley-Bird, en aquells temps nòvia de Tricky i futura mare de la seva filla. La màgia de la seva veu es pot apreciar a cançons tan memorables com la càlida "Overcome", la narcótica "Ponderosa", i sobre tot a la superba versió rock del "Black Steel" de Public Enemy. El gust de Tricky pels samples queda plasmat en temes com l'encantador "Hell Is Round The Corner" (on apareix el famós "Glory Box" de Portishead) o l'hipnòtic "Pumpkin", on l'etèria veu d'Alison Goldfrapp s'entrellaça amb un sample de Smashing Pumpkins. Tant d'homenatge no eclipsa altres grans temes com l'al·legat hip-hop de "Brand New You're Retro" o l'erotisme explícit de "Suffocated Love".
   El resultat és un treball trencador, diferent a tot el que havíem sentit. Un disc fosc i misteriós que ni el mateix Tricky ha pogut superar en les seves posteriors entregues, molt més experimentals i inaccessibles. Fins i tot va acabar partint peres amb la Martina. Però aquestes són coses que passen als genis incompresos.

Pàgina oficial:
www.elastica.com

ELASTICA
Elastica (1995)

   Mitjans dels anys 90. Després d'una llarga època en què els grups americans es menjaven el món amb patates, el Regne Unit es revela com l'alternativa als ulls del gran públic. L'aparició de nous grups i la consolidació d'altres permet establir noves escenes, etiquetades com brit-pop (es fica al mateix sac a Blur, Pulp, Oasis, Suede i Radiohead), trip-hop (Massive Attack, Portishead, Tricky, Sneaker Pimps), electrònica (Prodigy, Chemical Brothers, Underworld), a més de solistes com PJ Harvey o Björk.
   Elastica representen el paradigma d'aquesta efímera època on tot grup sorgit de les illes britàniques era el centre de totes les mirades i aconseguia fàcilment l'aplaudiment de la crítica. Liderats per Justine Frischmann (per més colmo, ex de Brett Anderson (Suede) i nòvia de Damon Albarn (Blur)), Elastica van saber aprofitar-se del boom de l'escena britànica per a triomfar amb un treball de pop-rock fresc i enèrgic. Un èxit plenament justificat, gràcies a cançons com "Stutter", "Car Song" o la famosa "Connection". També destaca "2:1", inclosa a la Banda Sonora de Trainspotting, film que va ser l'emblema de tota una generació.
   En resum, 'Elastica' va suposar una original proposta que amb tot no va acabar de quallar. En la seva tornada cinc anys més tard, amb una formació totalment canviada, poc quedava dels primers Elastica. Es veia a venir que 'The Menace' (00) seria el seu epitafi, i així va passar. Ja se sap que res és per sempre...

- Fitxa The Cardigans
- Lletres The Cardigans

THE CARDIGANS
Life (1995)

   Ai, que bonica que és la vida quan tens vint anys i tantes coses per fer! Això devien pensar els suecs The Cardigans quan van escriure 'Life', un disc de pop-rock colorista i simpàtic. En realitat, podríem dir que es tracta de la "versió 2.0" del seu debut 'Emmerdale' (94), ja que quasi la meitat del disc n'està treta (amb les presses, ja se sap).
   El disc s'obre amb "Carnival", una cançó festiva i amb un deliciós aroma retro. De la mà de la cantant Nina Persson fem un passeig per cançons alegres i optimistes com "Tomorrow", "Rise And Shine" o la seva ja clàssica "Sick And Tired". Tot i la seva evident vocació pop, The Cardigans mai han amagat el seu gust per grups de hard-rock com Kiss o Black Sabbath, i ens ho demostren amb la seva versió del "Sabbath Bloody Sabbath", tot i que empolvorada amb sucre per a l'ocasió.
   "Daddy's Car" ens proposa un viatge per Europa, mentre "Gordon's Gardenparty" ens invita a gaudir d'un cocktail vespertí. A "Fine", Nina ens mostra orgullosa l'anell que li vam regalar, però en canvi a "Hey! Get Out Of My Way" ens demana educadament que deixem de cortejar-la d'una vegada per totes. Ja es cert allò que a les dones no hi ha qui les entengui...
   En definitiva, 'Life' és un treball dolç, vitalista, positiu, simplement preciós. El disc ideal per a escoltar mentre estudies, treballes, per donar ambient a un sopar, o encara que només sigui per a passar una estona agradable. Que bona falta que ens fa a tots.

- Fitxa Portishead

PORTISHEAD
Dummy (1994)

   Primer van ser Massive Attack, després Tricky... i en mig queden Portishead. Els tres grups més famosos de la freda Bristol tenen alguna cosa més en comú a part de ser de la mateixa ciutat: li diuen trip-hop. Tot i això, Portishead representen la cara més malencòlica, amb un estil influenciat en part pel jazz, posat al dia amb retocs electrònics. Però la veritable màgia d'aquest grup és la càlida veu de Beth Gibbons, que posa la pell de gallina i imprimeix a totes les cançons de 'Dummy' aquest aire trist. El debut de Portishead és sens dubte un dels discos més emocionants de l'última dècada.
   L'inici amb la inquietant "Mysterons" és un avanç del que aquest disc ens ofereix: teclats misteriosos, bateria de ritmes prestada del hip-hop, els seus característics scratches... i la Beth robant-nos el cor. Encara que si un tema mereix ser recordat és el single "Sour Times", amb un cert aire a les pel·lícules de James Bond, i en qualsevol cas famosa per la seva tornada "nobody loves me, it's true". Brillen també temes com "Strangers", la dolça "It Could Be Sweet", "Numb" (popularitzada recentment gràcies a un spot de cotxes) o la fosca "Biscuit". El brodall d'or el posa la sublim "Glory Box": grandiloqüent, emocionant, simplement encantadora.
   El resultat és un àlbum rodó, captivador, que va suposar tot un impacte en milers d'adolescents britànics. Ideal per a escoltar a soles de nit o també útil per a desfogar-se després d'algun fracàs sentimental. I és que ningú ha dit que la vida fos fàcil, amics.

- Fitxa Suede
- Lletres Suede

SUEDE
Dog Man Star (1994)

   Suede sempre van ser un cas apart dins de l'escena musical britànica de la dècada dels 90. A l'ombra de l'èxit del brit-pop d'Oasis, Blur i Pulp, el grup de Brett Anderson es va caracteritzar en els seus inicis per una espècie de revival glam que semblava no encaixar en tot allò. Ajudats per una imatge ambigua i lletres que parlaven de drogues i sexe, Suede van lograr impactar gràcies al seu debut homònim i a singles memorables com "Animal Nitrate" o "So Young".
   Però no va ser fins a 'Dog Man Star' que molts es van adonar que allò anava de debò. El disc s'obre amb la hipnòtica "Introducing The Band", amb un ritme quasi maquinal, per donar pas a l'himne urbà "We Are The Pigs", que amb els seus riffs endiablats i les seves lletres "incita" a prendre els carrers. Ens emocionem amb balades com "The 2 Of Us", la delicada "Black Or Blue" i la malencòlica "The Wild Ones". Altres grans moments són "Heroine", amb el seu esperit somiador, "New Generation", enganxosa des del primer instant, i la dilatada "The Asphalt World", el veritable clímax del disc.
   En definitiva, un àlbum que va marcar un abans i un després en la carrera de Suede. I és que durant la seva gravació se'n va anar el guitarrista Bernard Butler, ànima creativa del grup juntament amb Anderson. Sense ell, Suede es van tornar més sarcàstics i menys emocionals, però 'Dog Man Star' va quedar per sempre com un clàssic, probablement el seu millor disc.

- Fitxa Blur
- Lletres Blur

BLUR
Parklife (1994)

   Tal i com ha anat decaient la trajectòria de Blur en els últims anys, és un bon moment per a recordar 'Parklife', probablement el seu disco més complet. El quartet de Londres havia assentat ja els fonaments de la seva carrera amb l'innocent 'Leisure' (91) i el notable 'Modern Life Is Rubbish' (93). El tàndem Damon Albarn - Graham Coxon funcionava a la perfecció, i aquest 'Parklife' va ser l'empenteta definitiva que ens va posar de ple en l'era de l'anomenat brit-pop.
   Es tracta d'un treball amè i variadíssim, amb unes lletres costumistes i personatges potser no del tot normals però que podrien ser veïns nostres. Des de l'inici amb l'esbojarrat hit "Girls & Boys" fins que el curiós "Lot 105" tanca el disc, Blur ens van mostrant les seves diferents facetes al llarg de 16 temas. Trobem el pop simpàtic de "End Of A Century", el punk desbocat de "Bank Holiday", el to somniador de "This Is A Low" o la fina ironia de "Magic America".
   Menció especial per al divertit single "Parklife", que compta amb la veu de Phil Daniels (protagonista de Quadrophenia) per a donar-li l'accent cockney. També destaca la inquietant "Far Out", ideal per a comptar estrelles en mig de la nit. Impossible oblidar-nos de "To The End", una preciosa balada que conté unes estrofes en francès, i que aconsegueix emocionar-nos cada vegada que l'escoltem.
   Resumint, 'Parklife' va ser per a molts el disc definitiu de Blur, un treball que els va consagrar com un dels millors grups de pop-rock anglès de la dècada dels 90.

- Fitxa Green Day

GREEN DAY
Dookie (1994)

   Què podem dir de 'Dookie' que no s'hagi dit abans? Amb aquest treball el trio d'Oakland va donar l'empenta definitiva a la revitalització del punk-rock als anys 90, juntament amb grups com The Offspring, NOFX o Rancid. Cançons com "Longview", "Welcome To Paradise", "When I Come Around" i, per suposat, la mítica "Basket Case" van fer de 'Dookie' quelcom gran.
   L'impacte que va suposar aquest disc en tota una generació (com a mínim, la nostra) va ser realment important. L'efecte Nirvana començava a dissipar-se, i el grup de Billy Joe va aparèixer com una alternativa alegre i simpàtica, una cosa amb la qual molts adolescents van connectar de seguida. Eren temps en els que a tota la teva classe li agradava Green Day, i en els que escoltar "Basket Case" era tot un ritual.
   Ara que tots hem crescut i evolucionat en quant a gustos musical, molts seguim tenint el 'Dookie' a la nostra col·lecció. I escoltar aquest disc és sinònim de nostàlgia, nostàlgia de quan estudiar estava xupat i no existien els estudis previs...

- Fitxa The Smashing Pumpkins
- Lletres The Smashing Pumpkins

THE SMASHING PUMPKINS
Siamese Dream (1993)

   Quan els Smashing treuen el seu segon LP al carrer, pocs s’imaginaven el que significaria, i encara menys les seves vendes multimilionàries. Un disc que va arribar a cotes inimaginables en tots els aspectes, un àlbum que ens transporta a una altra dimensió. Una obra concebuda per un Billy Corgan desesperat pels problemes amb la banda i el seu atordiment mental, però que poc a poc va començat a fluir des de la composició de l’arxiconegut single "Today".
   Bàsicament tots els instruments van ser gravats per Corgan, menys les bateries del genial Jimmy Chamberlin. L’encarregat de donar el toc final va ser el productor Butch Vig, convertint-lo en un disc que va ser i continua sent aclamat per la crítica. Entrant en matèria, és un àlbum predominat per las guitarres i atmosferes psicodèlico-depressives; "Soma" amb 30 pistes de guitarra n’és un bon exemple. "Cherub Rock", famosa pel seu riff rítmic d’octaves i la seva consegüent arrencada en marees de distorsió, és una crítica a la indústria musical del moment. "Disarm" és un devessall de fragilitat y sentiment en forma de balada, i tenim temes experimentals de 9 minuts com "Silverfuck".
   Un excel·lent treball, imprescindible en qualsevol col·lecció de discos i que difícilment podrà ser superat. Podem afirmar que es tracta del disc perfecte, i sens dubte un dels millors dels 90.

- Fitxa Björk
- Lletres Björk

BJÖRK
Debut (1993)

   No podia faltar a la nostra llista la islandesa més famosa del món! Bromes a part, el primer disc de Björk Gudmundsdottir després de la dissolució dels Sugarcubes va suposar un abans i un després en la història de la música moderna. Va ser l'inici d'una carrera meteòrica que va convertir a Björk en un autèntic ídol de masses: diva del pop, icona generacional... Digueu-li com vulgueu, però el cert és que aquesta noia sabia el que es feia quan va escriure 'Debut'. Menys electrònic que les seves obres posteriors, és considerat per a molts el seu millor treball.
   El disc s'obre amb el clàssic "Human Behaviour", un suggerent tema que ens obre les portes al particular món de Björk. Li segueixen perles com "Crying", l'encantador "Venus As A Boy" o el curiós "There's More To Life Than This" (gravat al lavabo d'un bar). Menció apart mereixen els ritmes ballables de "Violently Happy" i la fantàstica "Big Time Sensuality", una autèntica exhibició vocal de la petita islandesa. Finalment, destaquen també cançons com l'atmosfèrica "Come To Me", la malencòlica "The Anchor Song" i l'apoteosi final que posa l'orquestra per a la grandiloqüent "Play Dead".
   Amb l'ajuda dels seus famosos videoclips, 'Debut' va convertir a Björk en una referència en el mundillo alternatiu, abans de donar el gran salt amb el també excel·lent 'Post' (95). Tots aquells que s'omplen la boca criticant a Björk haurien d'escoltar aquest disc abans d'opinar.

- Fitxa R.E.M.

R.E.M.
Automatic For The People (1992)

   (Text en preparació).

- Fitxa Nirvana
- Lletres Nirvana

NIRVANA
Nevermind (1991)

   Principis de la dècada dels 90. Alguna cosa es cou a la costa oest americana. Vam ser testimonis de com de sobte van començar a emergir nombroses bandes de l'escena underground de Seattle. Va ser una explosió detonada per dos factors: un rosset esquerrà i amb veu trencada anomenat Kurt Cobain, i el mestratge de Butch Vig a la producció del seu disc 'Nevermind'.
   La guspira que ho va encendre tot va ser "Smells Like Teen Spirit", que amb aquells acords de quinta i les seves arrencades de distorsió, es va convertir en un autèntic himne generacional amb el que molts hem crescut. A partir d'aquest moment l'escalada de Nirvana va ser imparable, el seu disc va arribar al número 1 a tot el món i així va començar una època de transició del rock alternatiu a l'anomenat grunge.
   Més enllà de la mencionada "Teen Spirit", aquest treball està ple d'autèntics hits, siguin singles o no. Per exemple "Come As You Are", amb el seu irònic vers "I don't have a gun", o "Lithium", composició senzilla però directa. De fet la música de Nirvana sempre va destacar per la seva simplicitat, la seva contundènica i les lletres del seu aturmentat líder, amb les que molts es van identificar.
   Tot plegat va fer de 'Nevermind' una autèntica obra mestra, sens dubte un dels millors discos de l'última dècada. Quan aquest abril es compleixen deu anys de la mort de Cobain (suposadament es va suïcidar d'un tret al cap), 'Nevermind' continua sent un clàssic. No podem negar, doncs, el seu llegat. Gràcies Kurt.

- Fitxa Red Hot Chili Peppers
- Lletres Red Hot Chili Peppers

RED HOT CHILI PEPPERS
Blood Sugar Sex Magik (1991)

   Quan es compleixen 20 anys de la carrera dels Red Hot Chili Peppers, és un bon moment per a recordar el que és sens dubte el seu millor treball, fa ja dotze anys. El grup californià havia lograt superar la mort del seu guitarrista Hillel Slovak i les addiccions del cantant Anthony Kiedis. La nova formació havia trobat en el joveníssim John Frusciante el revulsiu que necessitava, i després d'un bon disc com 'Mother's Milk' (89) els Peppers estaven preparats per donar forma a la seva major obra.
   El grup es va tancar en una vella mansió de Los Angeles amb el productor Rick Rubin, i allà van conviure durant tot el procés de gravació. El resultat va ser un LP màgic, únic i irrepetible; el funk-rock en tot el seu esplendor. Del bon ambient que va reinar a la casa en van sorgir perles com la famosa "Give It Away", trallassos funk com "The Power Of Equality" o "Suck My Kiss", o un tema llarg i picantó com és "Sir Psycho Sexy". D'altra banda cal destacar la faceta més melòdica del grup, representada en cançons com "Breaking The Girl", "I Could Have Lied" o la coneguda balada "Under The Bridge".
   En total, 17 cançons que van suposar per als Peppers el passaport definitiu cap a la fama i els milions de discos. I la veritat és que s'ho mereixien.

- Fitxa Pearl Jam
- Lletres Pearl Jam

PEARL JAM
Ten (1991)

   Viatgem avui fins a 1991. Sota l'impuls del so Seattle, comencen a emergir tota una generació de grups sorgits de l'escena underground americana. L'èxit del 'Nevermind' de Nirvana obre les portes a la fornada del grunge.
   En aquest context, Pearl Jam graven 'Ten', el seu àlbum de debut. Per a molts el seu millor disc, combinava a la perfecció els riffs dels 70 i l'agresivitat punk amb la profunda veu d'Eddie Vedder. El cantant es va guanyar el carisma des de l'escenari, i els concerts de les seves primeres gires (on acabava sempre surfejant sobre el públic) han passat ja a la història del rock.
   A l'àlbum trobem alguns dels clàssics de la banda: "Alive" i "Even Flow" es van convertir ràpidament en himnes de l'anomenada generació X. "Jeremy" va guanyar el premi al millor vídeo de la MTV. A part dels singles, l'àlbum està ple d'excel·lents cançons, com la malencòlica "Black", la potent "Deep" i la nostàlgica "Release".
   En definitiva, 'Ten' va ser l'inici d'una brillant carrera musical de la qual encara podem assaborir fruits. Imprescindible per a tot bon amant del rock.

- Fitxa Massive Attack
- Lletres Massive Attack

MASSIVE ATTACK
Blue Lines (1991)

   Ens situem a Bristol, finals dels 80. Un moviment emergent domina els clubs de la ciutat sencera. La culpa de tot la té el nombrós col·lectiu The Wild Bunch, que revoluciona l'escena musical amb la seva mescla de hip-hop, soul, música electrònica, pop-rock o fins i tot reaggae. És el germen de l'anomenat trip-hop.
   Poc després The Wild Bunch es dissolen, però una part dels seus ex-components es reuneixen per formar Massive Attack i escriure el meravellós 'Blue Lines'. Només Daddy G, 3D i Mushroom són membres "oficials" del grup, però les col·laboracions dels seus col·legues li donen a aquest disc un toc molt personal, un reflex del que va significar The Wild Bunch.
   El treball s'obre amb "Safe From Harm", un duet entre 3D i Shara Nelson que ens invita amablement a entrar en el seu particular món. La veu de la Shara brilla amb llum pròpia a "Lately", i sobretot en la magnífica "Unfinished Sympathy". Tricky també té un paper important en el disc, col·laborant activament a "Daydreaming" i el genial "Five Man Army". Per la seva part, el veterà Horace Andy es llueix a "One Love", i tanca el disc cantant a un món millor a "Hymn Of The Big Wheel".
   Així doncs, es tracta d'un disc carregat de bones vibracions i molt de sentiment, que t'atrapa quasi sense que te n'adonis. Ara que molts ens hem fet grans, veiem que Massive Attack és una d'aquelles formacions que rarament escoltaries quan tenies 13 o 14 anys, però que en canvi ara t'alegren el dia després de tantes preocupacions. I és llavors quan ens adonem de com es va gestar el seu èxit, d'una forma silenciosa però imparable.