- Fitxa Green Day

GREEN DAY
Bullet In A Bible (novembre 2005)

   Qui ho havia de dir de Green Day? Artífexs de la revitalització del punk-rock de la mà del genial 'Dookie' (94) fa ja una dècada, després de patir una considerable baixada comercial el trio d'Oakland s'ha revaloritzat de forma inesperada l'últim any gràcies a l'èxit del seu últim treball 'American Idiot' (04). Número 1 en varis països, amb més de nou milions de còpies venudes a tot el món, el disc ha fet a Green Day guanyadors d'un premi Grammy, dos premis MTV Europe i els va convertir en els autèntics triomfadors dels MTV Awards amb set galardons.
   No és d'estranyar, per tant, que ara Billie Joe i els seus treguin pit i ens entreguin un disc en directe. 'Bullet In A Bible' consta d'un disc i un DVD, i tracta de captar l'essència de la seva última multitudinaria gira, basant-se en la gravació de dos concerts al National Bowl de Milton Keynes (Anglaterra) el passat mes de juny.
   El repertori elegit cedeix gran part de protagonisme als temes dle seu últim disc. No podien faltar a la cita cançoes com "American Idiot", l'opera-rock de "Jesus Of Suburbia", la balada punk "Wake Me Up When September Ends" o la llorejada "Boulevard Of Broken Dreams". Dels seus anteriors treballs, no s'obliden de clàssics com "Brain Stew", "Longview" o la mítica "Basket Case", a l'igual que cançons més recents com "Minority" o "Maria". També apareixen dues de les versions que Green Day toquen habitualmente en directe, és el cas de "Shout" de The Isley Brothers i el famóso "We Are The Champions" de Queen.
   D'altra banda el DVD, dirigit pel realitzador Samuel Bayer, inclou el concert amb el mateix set-list, a més d'entrevistas i imatges del backstage de la banda.
   En definitiva, amb la publicació d'aquest directe Green Day ens confirmen el seu estat de "segona juventut" en quant a nivell creatiu i de popularitat. Han passat a ser ídols d'una segona generació, deu anys més jove de la que va disfrutar amb els seus primers discos, i això no ho aconsegueixen molts grups. Fins i tot han anunciat la producció d'una pel·lícula basada en la història que conta 'American Idiot' (04). No s'ho hauran cregut massa?

Pàgina oficial:
www.alanis.com

ALANIS MORISSETTE
The Collection (novembre 2005)

   L'artista canadenca compleix deu anys de carrera internacional, un periode d'allò més fructífer i que ve marcat pel descomunal èxit que va obtenir amb 'Jagged Little Pill' (95), amb més de trenta milions de còpies venudes a data d'avui. El més fàcil per a l'Alanis hauria estat adormir-se als llorers i viure de la renda d'aquest disc. Enlloc de fer això, i tot i les nombroses concessions a la radiofòrmula, l'artista ha explorat nous territoris musicals i no ha perdut l'esperit de cantant de rock.
   No contenta amb haver publicat 'Jagged Little Pill Acoustic' (05) aquest mateix any, l'Alanis repassa la seva trajectòria en forma de divuit cançons, entre les que es mesclen els seus singles més populars i altres temes menys coneguts. Fem memòria de la seva etapa més "rebel" de la mà de la canyera "You Oughta Know" (junt amb els Red Hot Chili Peppers), la deliciosa "Hand In My Pocket" i aquella bomba anomenada "Ironic", sens dubte la cançó que la va fer saltar a la fama.
   No podien faltar "Thank You", tema per sempre unit al seu inoblidable videoclip, a més de la preciosa balada "That I Would Be Good". De la seva etapa més recent trobem els singles format MTV "Hands Clean" i "Everything", a más de cançons més rock com "Sister Blister" o "8 Easy Steps". S'aprofita també per a rescatar les cançons que l'Alanis va cedir per a bandes sonores, és el cas de "Uninvited" (de City Of Angels), "Still" (treta de Dogma) y "Let's Do It" (del musical De-Lovely). Finalment, destaca l'inclusió d'un tema nou; es tracta de "Crazy", una versió del cantant Seal.
   En definitiva, aquest recopilatori ens brinda una ocasió perfecta per a delectar-nos una vegada més amb la música de la nostra estimada Alanis Morissette.

- Ficha Beastie Boys
- Letras Beastie Boys

BEASTIE BOYS
Solid Gold Hits (noviembre 2005)

   Avui en dia fa veritable pena posar una cadena generalista de videoclips i trobar-te bàsicament amb artistes de hip-hop i gangsta rap de nivell molt baix, tant en l'aspecte musical com en l'originalitat de les seves propostes. I una de les conseqüències més tristes és que milers de persones creuen realment que el hip-hop blanc comença i acaba en Eminem. Per suposat, necessiten una lliçó d'història.
   Mike D, MCA i Ad-Rock son els Beastie Boys, els tres MC's més enrotllats del planeta, una autèntica llegenda del hip-hop. Després dels seus esbojarrats inicis com a grup de hardcore, a mitjans dels vuitanta el hip-hop de Nova York va calar fons en aquests tres nois. Ells van trobar l'equilibri perfecte entre rimes i guitarres i es van guanyar el respete de rapers i rockers. Gairebé sense adonar-nos-en, el trio de Brooklyn compleix ja 24 anys de carrera, i no hi ha millor forma de celebrar-ho que amb el seu primer grans èxits (que no el seu primer recopilatori).
   'Solid Gold Hits' repassa de forma desordenada totes les seves etapes, de les que difícilment podem dir quina és més brillant. Es recorda l'explosió inicial amb 'Licensed To Ill' (86), de la mà de "Brass Monkey" i aquella bomba anomenada "Fight For Your Right". La seva cara més divertida se'ns mostra a "Shake Your Rump" i "Hey Ladies", en contrast amb altres cançons amb un aire més experimental; és el cas de "So What'cha Want" o "Pass The Mic".
   De la seva etapa més productiva no podien faltar temes com "Sure Shot", "Root Down" o el rampell hardcore de "Sabotage". Menció especial per al popular "Intergalactic", així com per a la remescla que va fer Fatboy Slim de "Body Movin". L'encara fresquet 'To The 5 Boroughs' (04) va supusar una revalorizació del grup després d'anys de silenci, i d'ell s'extreuen peces com "Triple Trouble" o el genial "Ch-Check It Out".
   Com sempre passa amb aquest tipus de llençaments, podríem discutir on acaba l'homenatge i on comença l'oportunisme comercial (la campanya nadalenca és a prop, amics), però en qualsevol cas ens quedem amb aquesta nova ocasión de gaudir del so Beastie en tot el seu esplendor.

- Fitxa Rammstein
- Lletres Rammstein

RAMMSTEIN
Rosenrot (octubre 2005)

   El grup alemany més famós del moment ens sorprèn presentant nou disc amb prou feines un any després de la seva última entrega. 'Reise, Reise' (04), tot i no ser tan inspirat com els seus primers treballs, introduïa amb èxit nous elements al so de Rammstein com l'acordió, a més de contenir singles tan rodons com el brutal "Mein Teil" i el hit "Amerika".
   Per la seva part, 'Rosenrot' segueix a grandes traces en la mateixa línia, no en va bona part de les seves cançons sorgeixen de les sessions de gravació de 'Reise, Reise' (04). El sextet adopta en aquesta ocasió una imatge elegant i d'inspiració romàntica en sintonia amb el títol de l'àlbum, que significa "rosa vermella".
   El disc s'obre amb l'impressionant single "Benzin", tota una descàrrega d'energia a la que ens tenen acostumats. El so Rammstein segueix present, amb les implacables guitarres de Richard Kruspe i Paul Landers i la inconfusible veu de Till Lindemann. Una duresa de la que també gaudeixen temes com "Zerstören" i "Mann Gegen Mann", que denuncia l'homofòbia en alguns sectors d'Alemanya.
   D'altra banda, la influència del seu últim disc es tradueix en un bon número de cançons molt més melódiques, és el cas de "Rosenrot", "Spring" i "Wo Bist Du", aquesta última amb uns teclats molt anys 80. Arribats a aquest punt, és impossible no fer menció a la preciosa "Stirb Nicht Vor Mir", un inesperay duet entre Lindemann i Sharleen Spiteri, la cantant de Texas, una cançó que reuneix tots els ingredients per a convertir-se en un nou éxit.
   Els teutons posen una vegada més de manifest el seu sentit de l'humor a "Te Quiero Puta!", on es mesclen els riffs amb trompetes mariachis, i Lindemann canta en castellà amb unes lletres més pròpies del reaggaetón. És el sarcàstic homenatge del grup als seus fans d'Espanya i especialment de Méxic, on Rammstein és un auténtic fenomen de masses. Finalmente, destacar el tancament amb l'assossegada balada "Ein Lied".
   En definitiva, un pas endavant per al sextet germánic, una nova línia escrita a foc en la seva brillant història. Ara només ens falta esperar que s'embarquin en una pròxima gira que visiti el nostre país, i en la que no poden faltar potència sonora, espectacle i foc, molt de foc.

- Fitxa The Cardigans
- Lletres The Cardigans

THE CARDIGANS
Super Extra Gravity (octubre 2005)

   Els suecs The Cardigans retornen amb el seu sisè disc sota el braç i amb més sorpreses de les que calia esperar. Si 'Gran Turismo' (98) els va posar de moda amb els seus magnífics singles, la seva última entrega 'Long Gone Before Daylight' (03) ens mostrava a un grup amb possibilitats però excesivament relaxat. Molt al nostre pesar, havien predut la brillantor dels seus primers treballs.
   En contrast, 'Super Extra Gravity' és un disco més immediat i menys pulit, on en part recuperen les melodies més rockeres i ens retornen la il·lusió als que creiem en ells. L'inici amb "Losing A Friend" enganya per la seva arrencada misteriosa que poc a poc va creixent. "Godspell" és una cançó rock directa i potent, que ens enganxa amb les seves guitarres punxants i les seves cíniques alusions a la religió.
   L'enèrgica "I Need Some Fine Wine And You, You Need To Be Nicer" és el primer single, un retorn per la porta gran amb un ritme juganer i una Nina Persson esplèndida. El mig temps "Holy Love" és una altra de les cançons més brillants, això sense oblidar-nos de cançons més melòdiques com "In The Round" o l'acústica "Good Morning Joan". Amb tot, el toc més tranquil del seu anterior disc segueix present en las balades "Overload" i "Don't Blame Your Daughter", i fins i tot s'inclou una nova versió de "And Then You Kissed Me".
   En definitiva, aquest treball evidencia la maduresa d'uns The Cardigans que, tot i tornar a un so més animat, tenen l'honestedat no emular l'alegria pop desenfadada de 'Life' (95) o 'First Band On The Moon' (96) com si tinguessin vint anys. Per això ens quedem amb la constatació que, quan volen, són capaços de fabricar grans discos.

- Fitxa The Prodigy

THE PRODIGY
Their Law. The Singles 1990-2005 (octubre 2005)

   A la dècada dels 90 The Prodigy va ser sens dubte una de las grans bandes de música electrònica sorgida de les illes britàniques, juntament amb The Chemical Brothers i Fatboy Slim. Fusionant l'electrònica amb las guitarres del rock i les rimes del hip-hop, The Prodigy van fer arribar la música que sonava als clubs de Londres a les minicadenes de mig món. Ara, amb quinze anys de carrera sobre les seves espatlles i només quatre discos publicats fins a data d'avui, 'Their Law' repassa en forma de singles la trajectòria de Liam Howlett i els seus.
   Els seguidors més fidels recordaran amb nostàlgia clàssics com "Out Of Space", "Everybody In The Place" o "Charly", clars exemples de la faceta més festiva però també más underground de The Prodigy. El seu segon treball iniciava una etapa més seriosa i més fosca en la carrera del grup, en la que la densitat de samples per minut va disminuir en favor d'una major aportació del MC Maxim Reality. Temes com "No Good (Start The Dance)" o las ineludibles "Voodoo People" i "Poison" queden com el reflex d'aquella època.
   La bogeria es va desfermar amb "Firestarter", un single que els va catapultar al número 1 i l'impacte del qual alguns s'atreveixen a comparar al del mític "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana. En qualsevol cas, això va aplanar el camí a les posteriores edicions de l'endiablat "Breathe" i el polèmic "Smack My Bitch Up". Finalment, la contribución de l'encara recent 'Always Outnumbered, Never Outgunned' (04) es salda amb el juganer "Girls", "Hotride" juntament amb Juliette Lewis i una nova versió del rabiós "Spitfire".
   Cal dir que, tot i el títol d'aquesta compilació, en realitat no es recullen tots els seus singles, i podem destacar les omissions de temes antics com "Fire" o "Wind It Up", a més de l'agressiu (però quasi autoparòdic) "Baby's Got A Temper".
   L'edició limitada conté un segon CD en el que s'inclouen les cançons inèdites "Razor" i "Back 2 School", cares B com "Molotov Bitch" o "No Man Army" (amb Tom Morello), remescles i varios temas gravats en directe.

Pàgina oficial:
www.franzferdinand.co.uk

FRANZ FERDINAND
You Could Have It So Much Better (octubre 2005)

   Quina revolada van aixecar levantaron Franz Ferdinand quan a principis de l'any passat treien el seu disc de debut 'Franz Ferdinand' (04) i revolucionaven el nou rock britànic. A poc a poc el grup escocès es va convertir en el centre de totes les mirades, gràcies a l'efecte boca-orella, als seus genials videoclips i a singles tan rodons com "This Fire" o l'imprescindible "Take Me Out".
   Tot plegat va acabar convertint a Franz Ferdinand en el grup revelació de l'any i al seu disc en un dels millors. Entrats ja al 2005, sorgixen com bolets nous grups britànics com Maxïmo Park, Kaiser Chiefs o The Futureheads que, de forma voluntària o no, tenen un so molt semblant al dels propis Franz Ferdinand. Han marcat estil?
   El cas és que Alex Kapranos i companyia tornen amb un nou àlbum. Abans van dir que, si el seu primer disc era per ballar, el segon seria per plorar. Ara veiem que simplement estaven de broma. 'You Could Have It So Much Better' conté sense grans variacions tots els elements que els van fer triomfar. Si alguna cosa funciona, ¿perquè canviar-la?
   Cançons com la inicial "The Fallen", l'accelerada "This Boy" o el divertidíssim single "Do You Want To" ens demostren que no han perdut ni una mica de la seva gràcia i energia. Sí és cert que deixen lloc per a cançons menys sorolloses i més delicades; és el cas del mig temps "Walk Away", o les boniques balades "Eleanor Put Your Boots On" i "Fade Together", acompanyades de piano i guitarres acústiques.
   Resumint, un excel·lent segon disc que els posarà encara més de moda, si és que això és possible. Mentrestant, estarem comptant els dies que falten per a què ens visitin en directe, en una gira que promet.

Pàgina oficial:
www.ladytron.com

LADYTRON
Witching Hour (octubre 2005)

   El jove quartet afincat a Liverpool es va donar a coneixer amb el notable '604' (01), un refrescant disco d'electropop ple de sintetitzadors del que destacava clarament "Playgirl". La seva continuació 'Light & Magic' (02) els va obrir a un major públic i els va permetre participar en festivals com el Sonar 2003 i fer sessions de DJ en clubs de tot el món.
   En les seves últimes gires per Amèrica i la Xina Ladytron ja presentaven una formació que, a més dels omnipresents sintetizadors, incloïa també baix, guitarra i batería. Si a això li afegim el seu recent teloneig a Franz Ferdinand a Edimburg, sembla evident que Helen Marnie i companyia volen reivindicar les seves influències de rock i pop, sense renunciar a l'electrònica que venen defensant des de la seva creació.
   L'obertura de guitarra i bateria a la frenètica "High Rise" deixa ben clares les intencions d'aquest 'Witching Hour'. El single "Destroy Everything You Touch" és una cançó potent i enganxadissa, mentre "International Dateline" i "Last One Standing" ens retornen l'ona més pop dels seus primers treballs. "Sugar" és probablement el tema més canyer que han escrit Ladytron fins a data d'avui, mentre la densa i etèria "Soft Power" serveix de punt d'inflexió de l'àlbum.
   La búlgara Mira Aroyo imprimeix un toc sever posant la veu a "AMTV" i "Fighting In Built Up Areas", aquesta última cantada una vegada més en el seu idioma natal. Per la seva part la bella Helen Marnie, aquesta espècie de sirena dels mars electrònics, porta el fil conductor en tot el disc, i la seva veu sona més dolça que mai a les balades "Beauty 2" i la preciosa "All The Way", que tanca l'àlbum.
   Ignorem si aquest 'Witching Hour' serà el trampolí definitiu que llenci Ladytron a l'estrellat, però el cert és que amb un treball sòlid i sense alts i baixos com aquest s'ho mereixen. Sens dubte un pas endavant en la seva encara curta carrera musical. Després de la seva visita el passat estiu amb motiu dels festivals FIB i Creamfields, esperem impacientment que la seva nova gira recali també al nostre país.

- Fitxa The Dandy Warhols
- Lletres The Dandy Warhols

THE DANDY WARHOLS
Odditorium Or Warlords Of Mars (setembre 2005)

   Fa només dos anys del notable 'Welcome To The Monkey House' (03), però en aquest temps els Dandy Warhols no han perdut el temps. L'any passat van publicar exclusivament a internet el doble disc 'The Black Album / Come On Feel The Dandy Warhols' (04), que constava de gravacions inèdites de 1996 (el seu mai editat disc maleït), cares B i versions de Blondie, Neil Young, David Bowie o AC/DC, entre altres.
   El grup també ha estat notícia por la seva aparició al documental DiG!, que tracta de la relació amor-odi entre els Dandy Warhols i The Brian Jonestown Massacre, a mesura que les seves carreres anaven avançant. En canvi, han fet amistat amb bandes com The Strokes, The Vines i Jet, fins i tot van organitzar un sopar conjunt a l'Odditorium, l'estudi de gravació del grup a Portland que també dóna títol a aquest disc.
   Courtney Taylor-Taylor té molt clar que els Dandy Warhols sempre han estat més artistes que estrelles de rock, i li importa ben poc no repetir l'èxit de "Bohemian Like You". Si l'últim àlbum ens mostrava la seva faceta més vuitantera, ara ens trobem amb un disc ple de temes complexos i molt llargs (entre 7 i 11 minuts). Cançons com "Love Is The New Feel Awful" o "Easy" arranquen bé, però poc a poc es van perdent en una marea d'experimentació.
   Excepte en l'exquisida "Holding Me Up", els teclats perden el protagonisme absolut del seu anterior treball, potser perquè la teclista Zia McCabe ha estat mare recentment. Destaquen temes acústics com "All The Money Or The Simple Life Honey" o "The New Country", mentre "Down Like Disco" i el single "Smoke It" recuperen el so clàssic dels Dandys. L'etèria "There Is Only This Time" ens ofereix un moment de relax, i per la seva part la dilatada "A Loan Tonight" s'encarrega de tancar el disc enmig de distorsions guitarreres.
   'Odditorium Or Warlords Of Mars' no és que sigui un mal disc, ja que tot bon fan de la banda de Portland el rebrà amb els braços oberts. El problema és que peca d'allargar de forma innecessària algunes cançons. Si el que volien era no sonar més com a sintonia d'un anunci de mòbils, segur que ara ho han aconseguit.

Pàgina oficial:
www.cripplecrow.com

DEVENDRA BANHART
Cripple Crow (setembre 2005)

   (Text en preparació).

Pàgina oficial:
www.elbow.co.uk

ELBOW
Leaders Of The Free World (setembre 2005)

   'Leaders Of The Free World' és el títol del tercer llarg en la carrera d'Elbow. Un disco seriós, amb uns bons ciments, i amb molta experiència a la seva esquena. I és que Elbow, tot i ser pràcticament desconeguts al nostre país, porten més de catorze anys tocant junts, i tot aquest temps els ha servit per amotllar un so que ha anat creixent a mida que els seus discos agafaven forma.
   Després del seu molt elogiat debut 'Asleep In The Back' (01) i el més que interessant 'Cast Of Thousands' (03), el grup anglès ens entrega 'Leaders Of The Free World', onze cançons plenes de força, que ens mostren a uns Elbow segurs de si mateixos i de les seves intencions. Tot i així, el disc acaba sent inferior al seu predecessor, ja que no gaudeix de l'estrany talent amb què estava creat el genial 'Cast Of Thousands' (03), per ara, l'obra mestra del grup.
   L'àlbum va ser escrit durant la gira que els va portar a recórrer el globus i, més tard, gestat als voltants de Manchester, en una habitació on se es van ajuntar amb els seus companys de The Soup Collective. El resultat ha estat un treball enginyós en quant a so i detalls però, en ocasions, massa proper a bandes com Coldplay. Però que no corri el pànic, Elbow tenen quelcom amb el que Chris Martin i companyia no compten: personalitat. I això es deixa notar en temes com "The Stops", "Leaders Of The Free World", "An Imagined Affair", "Puncture Repair", o el gran començament del disc; "Station Approach".
   Finalment, aconsegueixen Elbow que ens fixemos en ells amb 'Leaders Of The Free World'? Haurem de tenir paciència. Ara mateix el camí d'Elbow es divideix, i en les seves mans està quin camí seguir en aquesta odiada bifurcació que se'ls presenta a molts grups. Per ara, tenen totes les paperetes per a convertir-se en aquest estrany i genial grup que a molt pocs agrada. Els nous Radiohead? Temps al tiemps.

Pàgina oficial:
www.blackrebelmotorcycleclub.com

BLACK REBEL MOTORCYCLE CLUB
Howl (agost 2005)

   Fins ara veiem els Black Rebel Motorcycle Club com una banda de rock guitarrerer, amb influències dels Jesus And Mary Chain i posat una vegada més dins del calaix dels grupos de "nou rock". El seu aclamat debut i el notable 'Take Them On, On Your Own' (03) van definir un so potent i perfectament identificable.
   Doncs bé, oblideu-vos de tot això, ja que el trio de San Francisco fa un salt mortal i ens entrega 'Howl', un disc en què la la distorsió guitarrera deixa pas a cançons de clara inspiració folk i fins i tot country. És un caniv radical que es tradueix en l'absència gairebé absoluta de guitarres elèctriques, en benefici de la guitarra acústica, l'harmònica i el piano.
   Els cors amb què arrenca "Shuffle Your Feet" deixen ben clara la direcció que pren aquest treball, mentre el ritme animat de "Ain't No Easy Way" el converteix en primer single per dret propi. Per a la major part del disc, Robert Turner i els seus dos col·legues s'inclinen per temes més reposats i reflexius, amb uns aires country que semblen compostos al porxo d'una cabanya de fusta al cor d'Amèrica. D'aquesta forma, cançons com "Devil's Waitin'", "Fault Line" o "Weight Of The World" recullen l'herència d'artistes com Bob Dylan o Johnny Cash. La bonica balada al piano "Promise" ens fa pensar fins i tot en John Lennon, i per la seva part la llànguida "The Line" s'evidencia com el tancament perfecte per a un disc com aquest.
   El cas de B.R.M.C. i un álbum com 'Howl' ens recorda d'alguna forma el que van fer Primal Scream amb el rock stonià de 'Give Out But Don't Give Up'. En aquella ocasió els mancunians no van tenir sort i el seu disco va fracassar. A veure què tal els hi va als Black Rebel. En qualsevol cas, sembla com si haguessin deixat aparcades les motos i se n'haguessin anat a fer un llarg passeig a cavall.

Pàgina oficial:
www.goldfrapp.co.uk

GOLDFRAPP
Supernature (agost 2005)

   Alison Goldfrapp es va donar a conèixer com a artista invitada en discos d'Orbital, Tricky i Add N To (X), i després va formar el seu propi grup Goldfrapp juntament amb Will Gregory. El seu debut 'Felt Mountain' (00) era un treball preciosista, un viatge de somni per paisatges electrònics que ens va deixar perles com "Lovely Head" o l'esplèndida "Utopia". 'Black Cherry' (03) va suposar un canvi d'orientació en el duo anglès, orientat a un so menys oníric, més ballable i que comptava amb "Train" i "Strict Machine" com a les seves millors armes.
   Conscient de la seva creixent popularitat, Alison comença a tenir els tics de les grands dives del pop: la seva música comença a ser habitual en les desfilades de moda, es permet el luxe de remesclar artistes tan diferents com Marilyn Manson o Franz Ferdinand, és una nova icona gay com Kylie Minogue i en el seu últim videoclip alguns veuran una sospitosa semblança amb Madonna. El present 'Supernature' compleix aquests pronòstics a l'arribar directament al número 2 de les llistes britàniques.
   Musicalment, segueix a grans traces la línia marcada per l'anterior treball, amb influències del glam-rock dels 70 i la música disco dels 80. Alison continua obsessionada amb l'erotisme i els animals, tot i que el missatge de les seves lletres s'ha suavitzat notablement.
   Temes com "Lovely 2 C U" o "Ride A White Horse" són perfectes exemples del pop clarament orientat a les pistes de ball, on únicament els potents teclats competeixen amb la suggerent veu d'Alison. El single "Ooh La La", cosí germà del citat "Strict Machine", és una sensual fantasia glam, mentre cançons com "Let It Take You" o "Time Out Of The World" queden com a vestigis de la seva etapa més trip-hopera.
   Amb aquest treball la senyoreta Goldfrapp va escalant a poc a poc esglaons cap a la fama, i se confirma com una de les artistes més destacades (i més chic) del pop electrònic. Després de la seva actuació al festival Creamfields, els seus pròxims concerts a Madrid i Barcelona (3 i 4 de novembre) se'ns presenten com una gran oportunitat per veure a Goldfrapp en tot el seu esplendor, amb el desplegament escènic que això suposa.

- Fitxa The Offspring

THE OFFSPRING
Greatest Hits (juny 2005)

   Els punk-rockers The Offspring han vist en els últims anys com el públic que acudia als seus concerts ha anat evolucionant poc a poc: els joves skaters amants del hardcore melòdic han estat substituïts per adolescents enganxats a la MTV, que tant els hi fa The Offspring com Blink 182 o Simple Plan. I a ningú se li escapa que el propi grup és el "culpable" d'aquest canvi, doncs els seus últims discos evidencien l'aposta per una formula repetida fins a la sacietat, unida a una sèrie de singles descaradament comercials. Una altra cosa és que en quant al nivell de vendes no es poden queixar.
   Sigui com sigui, apareix ara aquest 'Greatest Hits' que fa balanç de la carrera de la banda capitanejada per Dexter Holland i Noodles. Destaca l'absència de cançons dels seus primers discos 'The Offspring' (89) i el notable 'Ignition' (93), tot i que aquest fet no hauria de sorprendre'ns tenint en compte la seva posterior evolució i el tipus de públic al que va orientat aquest disc. La compilació s'obre amb el nou single "Can't Repeat" que, sense aportar res de nou al seu so, es deixa escoltar. Els nostàlgics trobaran a "Come Out And Play" i "Self Esteem", del celebrat 'Smash' (94), els seus temes preferits.
   Després vénen "All I Want", la balada "Gone Away" o la divertida "Why Don't You Get A Job?", cançons que van ajudar a forjar un so totalmente reconeixible. No podien faltar els seus temes més evidentement comercials; és gairebé impossible escoltar "Pretty Fly", "Original Prankster" o "Hit That" i no posar-se vermell, però s'ha de reconèixer que la jugada els va sortir molt bé. Finalment, destaca també la recuperació de l'oblidada "Defy You", de la BSO del film Orange County.
   En definitiva, un recopilatori quasi exclusiu per als seus nous fans, ja que els de fa deu anys ja fa temps que hauran deixat de seguir-los. No sabem si amb aquest disc el grup californià tanca o no una etapa, però el que que sembla clar és que s'han convertit en una paròdia de si mateixos. És com si haguessin arribat a un punt de no retorn, lluny de l'aire fresc que desprendien els seus primers treballs.

Pàgina oficial:
www.billycorgan.com

- Fitxa The Smashing Pumpkins

BILLY CORGAN
The Future Embrace (juny 2005)

   Billy Corgan, ex-líder de Smashing Pumpkins, una de les bandes més importants de la passada dècada, icona i mirall adolescent d'aquella mateixa època, comença la seva carrera en solitari amb 'The Future Embrace', un disc que en cap cas es troba a l'alçada de les seves anteriors composicions. Comptant amb aquell solitari disc 'Mary Star Of The Sea' (03) amb la seva última banda Zwan, projecte que va agradar a molt pocs.
   Si els seus més fidels seguidors van creure que no es podia caure més baix, ho ha fet. 'The Future Embrace' es presenta com una pintura quelcom abstracta, com una pel·lícula on s'acumulen els fotogrames i es fa difícil seguir l'argument.
   El primer single "Walking Shade" presagiava un disc diferent, inquietant, i fins i tot incluso interessant. Però la resta de cançons s'enfonsen en el seu propi so, fent del disc una tasca difícil de portar a terme. Existeixen temes en què es deixa espai per a respirar, com en la cançó que obre el disc "All Things Change", o simplement temes que es deixen escoltar com "Mina Loy (M.O.H.)", "A100", "DIA", i que recuerdan el que un dia va ser aquest geni frustrat. Fins i tot una desafortunada versió de "To Love Somebody" dels Bee Gees, en la que col·labora Robert Smith, líder de The Cure, a qui hauràs de fer veritables esforços per reconèixer.
   No negaré que és quasi admirable el canvi que Corgan ha intentat donar al seu estil, doncs aquest disc està cobert per una capa de sintetitzadors, sons que recorden altres èpoques, una llarga llista de bones influències, un afany per reinventar el seu so, i en definitiva, per reinventar-se a si mateix. Corgan assegura que "'The Future Embrace' és més aviat un punt de partida que d'arribada". Deixant de banda els rumors d'una possible tornada dels Smashing Pumpkins, esperem que els futurs projectes Billy Corgan, ja siguin amb grups paral·lels o en solitari, sigun més fructífers que aquest.
   La llegenda d'aquest personatge continua sent gegant, així com la seva influència, intel·ligència i actitud musical. I amb l'amor propi i la constant activitat dins de la música que el caracteritzen, podem esperar qualsevol cosa. Encara que, ja se sap, per alguna cosa es comença.

- Fitxa Foo Fighters

FOO FIGHTERS
In Your Honor (juny 2005)

   Dave Grohl i els seus tornen amb el cinquè disc d'estudi per als Foo Fighters. En els dos anys i mig que el separen de 'One By One' (02), l'ex-bateria de Nirvana no ha perdut el temps. A part d'algun single a compte dels Foos com "Walking A Line", Grohl va encapçalar Probot, un projecte de heavy-metal junt amb figures com Lemmy Kilminster (Motörhead) o King Diamond, a més de tocar la bateria als últims discos de Garbage i Nine Inch Nails.
   El seu nou àlbum 'In Your Honor' se'ns presenta separat en dos discos clarament diferenciats: un molt canyer i un altre molt més reposat. Al primer CD, les influències heavy-metal de Grohl ens posen en safata als Foo Fighters més durs i accelerats. Podem veure-ho en temes potents i guitarrers com "In Your Honor", el punyent "Free Me" o el primer single "Best Of You". Cançons com "No Way Back", "DOA" o "Resolve" ens retornen al so clàssic dels Foo Fighters, mentre l'enérgica "End Over End" tanca amb justícia el primer disc.
   D'altra banda, al segon trobem un deliciós assortiment de cançons acústiques, una faceta del grup que, tot i comptar amb clássics de la seva carrera com "Walking After You", no havia estat prou explorada. Perfecte inici amb la intimista "Still", on Grohl més que cantar ens parla a cau d'orella, i balades com "What If I Do?" o "Over And Out" ajuden a mantenir el bon ambient. Grohl es marca un preciós duet amb l'encantadora Norah Jones a "Virginia Moon", mentre el bateria Taylor Hawkins pren la iniciativa cantant en la més animada "Cold Day In The Sun".
   En definitiva, ens trobem sens dubte davant del disc més complet dels Foo Fighters. Quan es compleixen deu anys del seu primer treball, podem dir que (ara sí) han arribat a la maduresa. Qui sap si algun dia els més jovenets es sorprendran al saber que Dave Grohl estava en un altre grup abans de liderar els Foo Fighters...

Pàgina oficial:
www.thetears.org

- Fitxa Suede
- Lletres Suede

THE TEARS
Here Come The Tears (juny 2005)

   El cantant Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler van ser l'ànima creativa dels primers Suede, un genial tàndem que va escriure cançons de la talla de "Animal Nitrate", "Stay Together" o "The Wild Ones". A poc a poc la química entre ells es va anar perdent, fins que Butler va abandonar el vaixell i Anderson va donar a Suede una nova orientació: menys emocional, més cínica...
   Tot i editar treballs del tot decents com 'Coming Up' (96), els de Londres mai tornarien a ser els mateixos que van treure 'Suede' (93) i 'Dog Man Star' (94). Alguns fans tenien l'esperança que algun dia Butler tornés a prendre les regnes del grup, però res d'això va passar. El guitarrista va iniciar una carrera en solitari i també; es va fer col·lega del cantant de soul David McAlmont, sota el nom de McAlmont & Butler. Va obtenir discrets resultats en tots dos casos.
   Pero vès por on, la vida dóna moltes voltes. Després de treure 'Singles' (03), Suede es separen, i Anderson aprofita per fer les paus amb Butler i crear The Tears. Després d'una sèrie de concerts durant l'any passat, ens entreguen ara el seu disc de debut 'Here Come The Tears'. Musicalment, és molt difícil escoltar aquest treball i no pensar immediatament en Suede. La veu d'Anderson i la guitarra de Butler són ja marques registrades.
   Por això, és segur que qualsevol bon fan de Suede farà seus a l'instant temes com "Autograph", "Imperfection" o el brillant primer single "Refugees". Com podem observar en balades com "The Ghost Of You" o "A Love As Strong As Death", The Tears recuperen en part aquell esperit emocional dels primers discos de Suede, sense haver de renunciar a les seves lletres urbanes. Menció especial per a les guitarres de "Brave New Century" i l'inconfusible tornada "la-la-la-la" que es marca Anderson a la fantàstica "Lovers".
   En definitiva, es tracta d'un magnífic debut per a una banda que neix ja amb el suport dels seus antics fans. Deu anys després de la seva ruptura, Anderson i Butler es reconcilien per a fer el que millor saben fer. Ja és ben cert que moltes vegades una relació trencada mereix una segona oportunitat.

[Adrià Font]

MARIA TAYLOR
11:11 (juny 2005)

   Maria Taylor és una cantautora que es suma a la llista de veus dolces i medicinals com Emiliana Torrini, Chan Marshall (Cat Power), o Feist. És coneguda per ser el 50% del duo Azure Ray i la companya sentimental de Conor Oberst (Bright Eyes), a més de compartir segell amb ell a Saddle Creek.
   '11:11' és una colecció de cançons malencòniques, evocadores i transportadores que a primera vista enamoren, i dic a primera vista perquè després d'una segona cita amb el disc es comença a notar una lleugera caiguda en quant a entreteniment. No per això el disc deixa de ser acceptable i gaudible, amb cançons exquisites com "Leap Year", que ens obre les portes del disc com si d'un jardí secret es tractés. O "Nature Song", que sembla gronxar l'oient mentre Maria deixa fluir la seva balsàmica veu entre guitarres acústiques molt ben cuidades. Cançons d'una fragilitat i bellesa sorprenents com "Two Of Those Two" i "Birmingham 1982". O la que sembla ser el punt central de l'àlbum, "Xanax", una de les millores composicions del disc, ja que només escoltant el raspeig de la guitarra del principi sabrem que estem davant d'una gran cançó.
   L'àlbum navega a través de les melodies lànguides i malencòniques, i ens transporta a escenaris càlids, freds, familiars, llocs on l'extensa boira no deixa veure molt bé les intencions del disc, tot i que acaba enganxant d'una manera molt subtil. Però Maria Taylor es defemsa bé, i ho fa a través d'un disc ben interpretat i millor produït, en el que també hi tenen el seu lloc temes més atrevits com "One For The Shareholder", o "Song Beneath The Song", on podem escoltar a l'anteriorment nombrat Conor Oberst. I és que en molts moments, el disc sembla prendre el camí del folk desenfadat del noi indie de moda a Estats Units.
   Potser '11:11' no han estat els passos més encertats del debut de Maria Taylor, o pot ser que la sobredosi de nostàlgia amb la que van carregades algunes de les cançons atipi lleugerament. Fins i tot pot ser que el minutatge excessiu d'alguns temes no sigui l'apropiat, ja que alguns no haurien de passar dels tres minuts, quedant així un àlbum més fluïd i fàcil d'escoltar. Perè el que és segur és que el talent treu el cap entre un grapat de cançons més que respectables.

Pàgina oficial:
www.whitestripes.com

THE WHITE STRIPES
Get Behind Me Satan (juny 2005)

   La veritat és que els White Stripes sempre han estat un grup molt singular, i no només perquè segueixin entossudits a vestir de vermell, blanc i negre. Jack i Meg White, únicament amb la seva guitarra i la seva bateria, han estat capaços de construir un so únic que ha donat com a resultat discos tan notables com 'White Blood Cells' (01) o 'Elephant' (03). En els últims anys hem tingut l'oportunitat de veure'ls també a la pantalla gran (a tots dos a Coffee & Cigarettes, i a Jack a Cold Mountain), i no sabem fins a quin punt això pot haver influït en el seu nou disc treball...
   El que és segur és que ja podeu oblidar-vos ara mateix del garage rock i del "Fell In Love With A Girl", perquè els temes d'aquest 'Get Behind Me Satan' són figues d'un altre paner. Si bé la majoria de grups quan decideixen experimentar es posen de ple a l'electrònica, els White Stripes arrisquen i aposten per instruments ben comuns: el piano, la marimba, els bongos... Tot molt tradicional.
   El disc s'obre amb el single "Blue Orchid", cosí llunyà de "The Hardest Button To Button" i dels pocs temes que els uneixen a 'Elephant' (03). "The Nurse" és una de les cançons més rares del disc, mesclant la suavitat de la marimba amb rampells guitarrers descontrolats. L'alegre "My Doorbell" destaca per les virgueries vocals de Jack, que recorden una mica a Jackson Five, i serveix de contrapunt a la balada minimalista "White Moon".
   Els fans més fidels s'identificaran de seguida amb el ritme desbocat de "The Denial Twist" i els ambients més purament bluesy de "Instinct Blues", això sense oblidar-nos de la faceta més folk dels Stripes, recuperada en cançons acústiques com "Little Ghost" i "As Ugly As I Seem". Per als que busquin els riffs de guitarra de Jack hauran de conformar-se amb "Red Rain", mentre la interpretació al piano de "I'm Lonely (But Ain't That Lonely Yet)", una mica l'estil Elton John, tanca l'àlbum de forma elegant.
   En definitiva, 'Get Behind Me Satan' és un d'aquests discos que demanen varies escoltes, i que només té sentit com un tot i no com a cançons soltes. Un treball que sens dubte sorprendrà als que amb prou feines coneguin als White Stripes per "Seven Nation Army", però que en bona part no és res que no hagin fet abans. Simplement, és un esglaó més. Per la resta, la majoria de mortals seguirem sense saber mai si Jack i Meg són germans o marit i muller...

Pàgina oficial:
www.coldplay.com

COLDPLAY
X&Y (juny 2005)

   Com ja indicava el seu anterior treball 'A Rush Of Blood To The Head' (02), el quartet britànic va camí de convertir-se en els U2 de la present dècada. I no només perquè Coldplay aconsegueixen tants números 1 i omplen tants estadis com els irlandesos, sinó també perquè Chris Martin comença a fer-nos a molts tanta ràbia com Bono. A més de passejar el seu romanç de pel·lícula amb Gwyneth Paltrow, Martin no es cansa de donar-nos lliçons sobre comerç just. Veurem si el grup pot sobreposar-se al protagonisme del seu líder.
   Musicalment, 'X&Y' es regeix per les mateixes coordenades que els seus dos primers discos. Una vegada demostrat que qualsevol semblança amb Radiohead va ser pura coincidència, Coldplay opten per no complicar-se la vida i "agradar-se molt a si mateixos". Tot i la bona arrencada amb la guitarrera "Square One", la resta del disc no presenta grans sorpreses.
   Els seguidors del grup es familiaritzaran a l'instant amb temes com "What If", "Low" o l'interessant "A Message". És més, "Speed Of Sound" és la mena de single de Coldplay que esperaves sentir, reminiscent del popular "Clocks", mentre "Fix You" té l'habilitat de convertir una baladeta al piano en un himne grandiloqüent. Una cosa que saben fer amb els ulls tancats.
   Amb aquest disc Coldplay es consoliden com estrelles del pop-rock, encara que han perdut l'última oportunitat per desfer-se de l'etiqueta de "tous". El que està clar és que quan un grup crea escola i comencen a ser el referent d'altres (vegi's Keane) és que alguna cosa seriosa passa. Ara només falta esperar que venguin milions de còpies d'aquest 'X&Y' i que els entreguin Grammys i premis MTV a punta pala. La maquinària ja està en marxa.

Pàgina oficial:
www.audioslave.com

AUDIOSLAVE
Out Of Exile (maig 2005)

   (Text en preparació).