- Fitxa Radiohead
- Lletres Radiohead

RADIOHEAD
Hail To The Thief (juny 2003)

   Molta era l'expectació generada al voltant del nou treball de Radiohead. La principal incògnita era saber quina direcció prendria el quintet d'Oxford després de discos tan experimentals com 'Kid A' (00) i 'Amnesiac' (01). Doncs el cas és que el grup de Thom Yorke i companyia ha deixat enrere la pressió per facturar un àlbum molt complet i a l'alçada de les seves anteriors obres.
   'Hail To The Thief' (el títol al·ludeix a George W Bush) està format per 14 temes, la majoria dels quals van ser estrenats durant la seva última gira. L'inici del disc amb "2+2=5" sorprèn pel rampell rocker que pren a mitja cançó, però amb "Sit Down, Stand Up" tot torna al seu lloc, i ens trobem amb un so molt mes proper als seus últims treballs. L'experimentació ja no és la tònica principal del disc, sinó que es troba repartida en petites dosis, donant molt bons resultats en cançons com la bombollejant "Backdrifts". Destaca també el primer single "There There", convincent i sense complicacions, a més de temes més relaxats com "Go To Sleep" o "Scatterbrain".
   Amb aquest treball Radiohead continuen el seu ascens imparable, confirmant-se com una de les bandes més importants de la Gran Bretanya. Només els demanem que es recordin de nosaltres i que vinguin a tocar algun dia.

- Fitxa Metallica

METALLICA
St. Anger (juny 2003)

   Després d'alguns problemes interns i la incorporació de Robert Trujillo al baix, Metallica retorna amb 'St. Anger', un àlbum carregat d'aquella ràbia i riffs thrash-metal marca de la casa. La direcció presa a partir del 'Black Album' (93) ha sofert un gir radical cap a la velocitat, fúria, afinacions pesades, llarga durada... L'àlbum sona exactament com quatre músics en un garatge tocant a tota pastilla, i aquest és el so que ha volgut captar el productor Bob Rock, amb una edició final incorrecta si el comparem amb altres discos, però en el qual tot s'ha fet premeditadament. Només cal fixar-se en el so de "bidó" que té la bateria d'Ulrich en alguns moments.
   La "perfomance" de James Hetfield, crua i en viu, sense molta entonació, és immillorable. També destaca la inexistència dels solos de Hammett al llarg del disc, el grup s'excusa en que el seu objectiu era treure tota l'agressivitat de la banda i que els solos haurien sonat "obligats". Els temes més destacables són sens dubte els dos singles que donen obertura a aquest llarg de 75 minuts: "Frantic", amb el seu riff enganxós i un James totalment rabiós, i "St. Anger", la més coneguda, en la qual s'alternen trossos tipus balada amb descàrregues pures d'adrenalina.
   La força i energia dilapidades en aquest treball ens indiquen l'excel·lent estat de Metallica. És un disc imprescindible per als fidels seguidors del grup i no apte per als que busquen rel·lax, estàs avisat!

Pàgina oficial:
www.skinmusic.net

- Fitxa Skunk Anansie

SKIN
Fleshwounds (juny 2003)

   'Fleshwounds' és el debut en solitari de Skin, la ex-líder i cantant de Skunk Anansie. El grup afincat a Londres va ser en el seu dia tot un exemple d'idees clares dins del rock, un combo explosiu que va treure discos tan potents com 'Paranoid And Sunburnt' (95) o 'Post Orgasmic Chill' (98), sempre amb alt contingut polític. I a l'ull de l'huracà hi era Skin, una vocalista amb una gran veu, una imatge impactant i sense pèls a la llengua (no va amagar mai la seva condició de lesbiana). Skunk Anansie es van separar fa anys, però la seva influència ha estat determinant en grups com... per exemple, Guano Apes.
   Així doncs, Skin reprèn el seu camí en el món musical, amb un disc molt diferent del que havia fet anteriorment. De fet, ella mateixa el defineix com "un creuament entre Nina Simone i Radiohead". El cert és que es tracta d'un treball molt personal, allunyat del rock i de la temàtica política. És més aviat una sèrie de mitjos temps, que mescla parts de piano i guitarra amb pinzellades de música electrònica. Destaquen temes com "Lost", el single "Trashed" o el genial "Faithfulness", una bona mostra de la poderosa veu de Skin.
   En resum, la tornada de Skin és una sorpresa agradable. Encara que els que esperessin alguna cosa més semblant a Skunk Anansie potser es sentin un pèl decebuts. Nosaltres li donarem suport faci el que faci.

- Fitxa Deftones

DEFTONES
Deftones (mayo 2003)

   Deftones són un cas molt particular dins d'un estil tan homogeni com és l'anomenat nu-metal. Ells van forjar un so molt propi amb els seus dos primers treballs, i després es van despenjar amb 'White Pony' (00), un disc que obria la porta a l'experimentació amb nous sons més calmats. Alguna cosa hi tindria a veure el gust de Chino Moreno per bandes com The Cure, Weezer o Radiohead, fet impensable en altres grups de metal. Però el cas és que la jugada els va sortir bé, i el disc va ser elegit com un dels millors de l'any 2000.
   El present 'Deftones' aposta per recuperar la duresa de les seves primeres obres, mesclant-la amb la fórmula trobada amb 'White Pony'. Això es pot apreciar fàcilment escoltant temes com "Needles And Pins", "Bloody Cape", o l'inicial "Hexagram"; aquí hi trobem als Deftones més furiosos, amb guitarres contundents i Chino Moreno cantant a crits. D'altra banda, el so més pulit i calmat del mencionat 'White Pony' segueix present a cançons com el primer single "Minerva", "Deathblow", "Moana", i sobretot a "Lucky You", on els ambients electrònics evidencien la connexió Radiohead.
   Així doncs, Deftones segueixen el seu camí amb un disc que, tot i perdre la capacitat de sorpresa del seu antecessor, no decebrà a cap dels seus fans. Han tornat a demostrar que són un grup amb personalitat.

- Fitxa Marilyn Manson

MARILYN MANSON
The Golden Age Of Grotesque (maig 2003)

   Marilyn Manson és un d'aquests artistes que no deixen a ningú indiferent. O l'adores o l'odies. En tot cas, qualsevol llançament de El Reverend està envoltat d'expectació i misteri. Si l'any passat va aconseguir unir als públics més diversos amb la seva versió del "Tainted Love", ara Manson es posa seriós per presentar-nos 'The Golden Age Of Grotesque'.
   La temàtica del disc es centra en el món de l'espectacle i l'entreteniment, allunyant-se aquest cop de religió i política. El cabaret decadent del Berlín dels anys 30, Oscar Wilde i el Marquès de Sade han estat algunes de les fonts d'inspiració. Musicalment, l'àlbum segueix en la línia de ‘Holy Wood’, aquell rock dur amb aires gòtics que li coneixem. El disc ha estat produït per Tim Skold, que a més és nou membre del grup en substitució del baixista Twiggy Ramirez.
   Destaquem el single "mOBSCENE", a més de "This Is The New Shit", un tema amb aires industrials que ja ha estat cedit per a la banda sonora de Matrix Reloaded. Manson i el seu grup presentaran la seva nova obra en una gira mundial; esperem que no s'oblidi de Barcelona.

- Fitxa Blur
- Lletres Blur

BLUR
Think Tank (maig 2003)

   Diuen que quan un grup treu un recopilatori, aquest marca un punt i a part en la seva carrera, i certament ha estat el cas de Blur. Després del seu 'Best Of' (00), el cantant Damon Albarn va formar Gorillaz, un projecte que va eclipsar Blur gràcies al seu inesperat èxit. No sabem si aquest fet va provocar inestabilitat en el si de Blur, però en qualsevol cas l'abandó del guitarrista Graham Coxon és significatiu, i cal tenir-lo en compte per entendre el seu nou treball.
   Gravat a mig camí entre Londres i el Marroc, 'Think Tank' és un disc... atrevit. La producció per part de Fatboy Slim suposa una nova variació en el so del grup. El coqueteig amb l'electrònica és present en tot el disc, serveixin com a exemple peces com "Ambulance" o "Brothers And Sisters". Per altra part tenim temes relaxats com el primer single "Out Of Time", el rock distorsionat de "Crazy Beat", i altres cançons que ens retornen a l'esperit de '13' (99), com "Caravan" o "Sweet Song".
   En definitiva Blur donen un pas més en la seva evolució, amb un àlbum poc accessible però ple de qualitat: una mostra més de la seva creativitat. Encara que ho sentim per en Graham.

Pàgina oficial:
www.yeahyeahyeahs.com

YEAH YEAH YEAHS
Fever To Tell (abril 2003)

   En un moment en què tot grup de rock que soni a anys 70 o 80 és aclamat per la premsa musical, Yeah Yeah Yeahs es perfilen com la penúltima gran sensació de l'indie. Fa un any van sorprendre amb el seu primer EP, cinc temes desvergonyits entre els que destaca "Bang", i ara el trio novaiorquès volca tota la seva rabia punk en el seu debut 'Fever To Tell'.
   El major atractiu del disc és sens dubte la cantant Karen O: rabiosa, vulgar, morbosa, bruta... Rieu-vos de Shirley Manson de Garbage, Karen és una autàntica fera indomable (alguns la consideren la "filla" d'Iggy Pop). Els seus brams, crits histèrics i orgasmes fingits estan presents en gran part del disc; temes curts i directes com "Date With The Night", "Man", la descarada "Pin", la totalment retro "Tick"... Tot plegat envoltat en un so garage-rock molt potent. Cansats de tant crit i tant soroll? Llavors no us perdeu "Maps", un tema de gran bellesa que recorda a The Doors, amb una Karen molt més calmada, igual que a la balada que tanca el disc, "Modern Romance".
   La conclusió és que els Yeah Yeah Yeahs són una jove promesa dins de la fornada de grups que miren cap al rock clàssic. Tot i que almenys semblen bastant més creïbles que altres hypes com The Strokes; ja veurem si el temps els dóna la raó.

Pàgina oficial:
www.goldfrapp.co.uk

GOLDFRAPP
Black Cherry (abril 2003)

   Segon treball del duo britànic format per la bella i misteriosa Alison Goldfrapp i Will Gregory. Els paisatges malencònics del seu debut 'Felt Mountain' (00) van suposar un raig de llum en mig de l'escena electrònica; un disc que va ser etiquetat de chill-out o trip-hop, però que era una cosa diferent i innovadora.
   Amb el present 'Black Cherry', Goldfrapp afegeixen una pila d'elements nous a la seva música, portant al grup cap a terrenys menys eteris, però més ballables i provocatius. Alison apareix com una sensual cantant de cabaret passada pel filtre electrònic. Al disc hi trobem temes plens de loops i sintetizadors, amb un ritme molt marcat i un alt grau d'experimentació; la suggerent "Strict Machine", la industrial "Train" o els aires a Kraftwerk de "Twist" són la prova d'aquesta evolució sonora. Tot i que els que enyorin les cançons més oníriques i delicades del seu debut poden consolar-se amb peces com "Deep Honey", "Hairy Trees" o "Forever".
   Amb 'Black Cherry', Goldfrapp ens ofereixen una proposta atrevida i interessant. Tot aquell que vulgui estar a l'última hauria de prendre'n bona nota.

- Fitxa HIM

HIM
Love Metal (abril 2003)

   Qui es pensava que His Infernal Majesty (HIM) seguirien la davallada iniciada amb el seu anterior disc està equivocat. 'Love Metal' és un treball que torna a apostar per la línia seguida amb el seu disc més exitós 'Razorblade Romance' (00), però amb una vertent més depurada... és a dir, més del mateix.
   En aquest treball tornem a trobar aquelles cançons gothic-rock amb aquell punt culminant malencòlic que li toca a un la fibra, el single "The Sacrament" n'és tot un exemple. També trobem guitarres pesades i contundents a "This Fortress Of Tears", tornades enganxadisses a "The Funeral Of Hearts" i mitjos temps que arrenquen en remolins guitarrers com "Sweet Pandemonium", al nostre parer la millor cançó del disc.
   En definitiva, un disc que segur que delectarà aquelles fans histèriques de Valo (sense comentaris...) però que també agradarà als fidels seguidors de la banda i a la gent que li agraden aquelles cançons facilones i al mateix temps emotives que només ells saben fer. Abstenir-se puristes del gothic-rock, perquè poden acabar estirant-se els cabells, que consti que us hem avisat!

Pàgina oficial:
www.boomkat.net

BOOMKAT
Boomkatalog.One (abril 2003)

   És molt probable que el nom de Taryn Manning, la cantant de Boomkat, no us digui res. Doncs resulta que aquesta joveneta de 25 anys és coneguda als Estats Units per ser actriu de Hollywood. La Taryn ha interpretat papers secundaris a pel·lícules de la talla de 8 Milles o Cold Mountain, ha participat a sèries de televisió i fins i tot va ser coprotagonista de Crossroads, el film de Britney Spears. Potser cansada de no arribar a l'estrellat, la Taryn ha començat la seva carrera musical al costat del seu germà Kellin, formant el grup Boomkat.
   És evident la vocació comercial d'un treball com 'Boomkatalog.One', però que ningú s'enganyi: Boomkat són alguna cosa més que uns Moloko de segona. Ells aposten por un pop desenfadat, mesclat amb ritmes hip-hop i arranjaments electrònics. Només fa falta escoltar el seu hit "The Wreckoning" per adonar-se que Boomkat mereixen una oportunitat. És més, ens diverteixen amb peces animades com "Now Understand This", "Know Me" o "Crazylove". També deixen lloc per a baladetes pop com "B4 It's 2 L8", "Daydreamin'" o "Wastin' My Time", inclosa a la BSO de 8 Milles.
   Així doncs, Boomkat semblen destinats a formar part de l'univers MTV, però com a mínim tenen el mèrit de no anar al més fàcil i posar-hi una mica d'originalitat. Un disc totalment banal, però que et posa de bon humor. Prova'l si no tens prejudicis.

Pàgina oficial:
www.whitestripes.com

THE WHITE STRIPES
Elephant (abril 2003)

   A molts ens va sorprendre l'èxit de The White Stripes generat arrel del seu tercer treball 'White Blood Cells' (00). Qui ens havia de dir que una proposta tan singular com la dels germans White (Jack veu i guitarra, Meg bateria) es faria un lloc entre els grups de rock més "convencionals". Però el cas es que estan aquí i segueixen en ratxa amb aquest 'Elephant', disposats a tenyir el món sencer de vermell i blanc.
   Així doncs, el duo de Detroit segueix en la línia dels seus anteriors treballs: temes musicalment molt simples, al més pur estil del rock indie, però que s'enganxen de seguida. Aquí queden l'inicial "Seven Nation Army" (tan repetitiu com atractiu), el guitarrer "Black Math" i una infinitat de temes destacats ("Ball And Biscuit", "The Hardest Button To Button", "Hypnotize"...). I és que certament cadascuna de les catorze cançons del disc mereix ser analitzada a part, així que us deixarem el plaer a vosaltres.
   Resumint, The White Stripes donen al clau amb 'Elephant', i ens demostren a tots que per fer rock del bo no és necessari tenir cap màster en guitarra ni disposar d'un grup de quatre o cinc membres. ¿O és que ells són l'excepció que confirma la regla?

- Fitxa Placebo
- Lletres Placebo

PLACEBO
Sleeping With Ghosts (març 2003)

   Lluny queden aquells temps en què el cantant Brian Molko necessitava maquillar-se i vestir-se de dona per cridar l'atenció als seus concerts... Com ja intuíem en el seu tercer treball 'Black Market Music' (00), Placebo deixen la seva imatge de banda per centrar-se únicament en el que ens interessa d'ells: la música. Per això, el trio britànic ens complau amb 'Sleeping With Ghosts', probablement el seu disc més elaborat.
   La producció a càrrec del reputat Jim Abyss introdueix nous matisos en la seva música, però el so Placebo es reconeix des del primer instant. És curiós veure el seu coqueteig amb l'electrònica en "English Summer Rain", així com el trip-hop de "Something Rotten". Però d'altra banda el grup segueix combinant temes enèrgics a cop de guitarra ("Plasticine", la intro "Bullet Proof Cupid") amb altres molt més calmats i malencòlics (com "Centrefolds" o "Special Needs"). Enmig queden els temes més enganxadissos, aquells que els fans cantaran des del primer dia; peces tan efectives com "This Picture" o el single "The Bitter End".
   Amb aquest treball Placebo ens donen un exemple de com innovar sense perdre el nord. I a ningú se li escapa que es troben en el seu millor moment. Ho podrem comprovar veient-los en la seva nova gira.

- Fitxa The Cardigans
- Lletres The Cardigans

THE CARDIGANS
Long Gone Before Daylight (març 2003)

   Cinquè disc dels suecs The Cardigans, cinc anys després de la publicació de 'Gran Turismo' (98). Certament aquell disc va suposar el seu major èxit, però la gira de presentació els va deixar exhausts i sense ganes. Així que el grup es va prendre un llarg descans, només trencat pels projectes en solitari en solitari d'alguns dels seus membres, com A Camp de la cantant Nina Persson.
   'Long Gone Before Daylight' s'allunya dels arranjaments tecnològics del citat 'Gran Turismo' (98), per construir un treball molt més orgànic, íntim i melòdic. El tema inicial "Communication" marca la pauta de la major part del disc: cançons tranquil·les i relaxades; balades i mitjos temps que, per dir la veritat, poden arribar a avorrir avorrir en alguns moments. També hi ha temes animats, com "A Good Horse" o el primer single "For What It's Worth", però el cert és que lluny queden aquella vitalitat i alegria dels seus primers discos 'Emmerdale' (94) i 'Life' (95). I per suposat ja no fan més versions de Black Sabbath.
   Així doncs, per molt que els propis Cardigans parlin d'un retorn a les arrels, se'ls nota que alguna cosa han perdut en el camí. Deu ser que ja no tenen vint anys.

Pàgina oficial:
www.linkinpark.com

LINKIN PARK
Meteora (març 2003)

   Després de l'abrumador èxit de 'Hybrid Theory' (00) i el seu disc de remescles, Linkin Park tornen amb una nova entrega del seu explosiu nu-metal. 'Meteora' no s'allunya molt de la fórmula usada en el seu primer LP, però si van aconseguir vendre més de 14 milions de còpies, per què canviar-la?
   El disc consta de 13 peces marca de la casa, és a dir temes potents, que s'enganxen, i sobre tot de curta duració. Si a això hi afegim l'excel·lent producció de Don Gilmore, obtenim la fórmula que ha elevat Linkin Park al rang d'estrelles del rock contemporani.
   A través dels escassos 37 minuts, es pot apreciar la combinació entre la polivalent veu de Chester, els rapejats de Mike i la contundència de la resta del grup. Destaquen l'inicial "Don't Stay", l'excel·lent single "Somewhere I Belong", "Easier To Run" i "Faint", que serà el segon single.
   Tot i la comercialitat de la seva música i de la seva imatge de nens pijos, Linkin Park es mereixen un respecte per la seva qualitat i cultura musical. No deixeu escapar 'Meteora', un digne successor del seu primer treball.

Pàgina oficial:
www.evanescence.com

EVANESCENCE
Fallen (març 2003)

   Quasi de la nit al dia, Evanescence s'han convertit en el grup revelació del 2003: el seu disc de debut 'Fallen' s'ha col·locat inesperadament a la llista dels més venuts, les sales on donen els seus concerts se'ls han quedat petites, el seu públic va des dels fans de Björk als seguidors de Metallica... Què ha provocat el seu fulgurant èxit?
   Doncs probablement serà gràcies a la cançó "Bring Me To Life", inclosa en la banda sonora de Daredevil, un tema simplement excel·lent. Ple de força o emoció, suposa un excitant viatge de la mà del grup en menys de quatre minuts. En aquest tema podem gaudir del duel vocal entre Amy Lee i Paul McCoy de 12 Stones, el qual li dóna a la cançó un aire a Linkin Park que la fa d'allò més atractiva.
   Així, gràcies a "Bring Me To Life" i a la indubtable ajuda de la FM i les cadenes de videoclips, hem pogut conèixer a Evanescence i el seu primer disc. La cantant Amy Lee i el guitarrista Ben Moody formen l'ànima d'aquest jove grup d'Arkansas, i ens ofereixen un disc irrepetible on es mesclen estils que van des de la música clàssica al metal. Temes com "Going Under" o "Taking Over Me" són tan sols una mostra del que aquest grup pot donar de si.
   Si a tot això hi afegim una imatge a mig camí entre skater i gòtica, reunim tots els ingredients per a què Evanescence es consolidin en el mercat del rock actual. I això és només el principi.

- Fitxa Moloko

MOLOKO
Statues (març 2003)

   Molts de nosaltres vam conèixer a Moloko gràcies al famós remix del seu "Sing It Back". La cançó va arrasar a les pistes de ball, i després del seu èxit el grup ens va delectar amb el molt recomanable ‘Things To Make And Do’ (00). Ara Roisin Murphy i Mark Brydon tornen disposats a treure'ns a ballar amb ‘Statues’.
   Amb aquest àlbum, el dúo de Sheffield es reafirma en la seva voluntat de desmarcar-se dels incomptables grupets de dance que acaparen les emissores comercials. La seva proposta reivindica la música de ball dels anys 70 i 80, mesclant-la amb els sons actuals, donant forma a un producte original i alternatiu al dance actual. La clau de Moloko és el carisma i la vitalitat de la Roisin; la seva veu i les seves lletres doten al grup d'una personalitat propia.
   La mescla d'estils musicals fa de 'Statues' un disc variat i molt entretingut: els arranjaments electrònics de "Cannot Contain This" es combinen amb els aires disco de "Forever More". Trobem també temes molt animats com "100%" o el trepidant primer single "Familiar Feeling", que contrasten amb altres molt més reposats com "The Only Ones" o la balada "Statues".
   En resum, amb aquest treball Moloko segueixen amb pas ferm el seu particular "viatge en el temps", deixant-nos deu cançons que alegrarien la festa més avorrida.

- Fitxa Massive Attack
- Lletres Massive Attack

MASSIVE ATTACK
100th Window (febrer 2003)

   Després de cinc anys de llarga espera, ens arriba ara el quart treball del trio de Bristol. Estem parlant d'una de les formacions essencials de la música dels anys noranta, creadors d'un estil innovador que la crítica va anomenar trip-hop.
   El cantant 3D ha estat el membre del grup que ha participat més activament en l'àlbum, tot i que ha comptat amb dues importants col·laboracions: l'aportació de Horace Andy ja és habitual en els discos de Massive Attack, i la presència femenina corre aquesta vegada a càrrec de Sinead O'Connor. La irlandesa posa la seva dolça veu en tres cançons, entre les quals destaquen "What Your Soul Sings" i el primer single "Special Cases".
   '100th Window' ens retorna al so de la seva anterior obra, l'excel·lent 'Mezzanine' (98): la faceta més tranquil·la de la música electrònica combinada amb elements agafats del rock, com el baix i la guitarra. Bona prova d'aquest estil són peces com "Future Proof" o "Small Time Shot Away", que mesclen a la perfecció els ritmes electrònics amb la suau veu de 3D.
   En resum, els nou llargs temes que formen el disc aconsegueixen, un cop més, relaxar-te i fer-te vibrar al mateix temps.

- Fitxa Guano Apes

GUANO APES
Walking On A Thin Line (febrer 2003)

   Els alemanys Guano Apes van lograr l'èxit amb el seu anterior disc 'Don’t Give Me Names' (00) i la seva celebrada versió de "Big In Japan". Al 2001 ens van divertir amb la seva adaptació canyera de "Kumba Ya", i ara tornen trepitjant fort amb 'Walking On A Thin Line'.
   El grup té al seu favor el fet d'agradar a un públic molt variat, cosa que es va poder veure a la seva última gira. Segurament aquest fet es deu a la seva fusió particular de pop-rock i metal, un estil propi clarament diferenciat del rap-metal que ve dels EUA. El seu bon directe i el carisma de la cantant Sandra Nasic són els altres punts forts del grup.
   Com reflexant aquest bon moment, el disc se'ns presenta fresc i directe. Després d'un inici impactant amb "You Can’t Stop Me" (el primer single), els diversos temes de l'àlbum insisteixen en el joc de contrastos: "Kiss The Dawn" o "Pretty In Scarlet" són dos exemples de com una cançó tranquil·la es torna rockera, es aquí on la veu de la Sandra i el treball del grup prenen una gran importància.
   El resultat és, com era de preveure, un disc ni massa dur ni massa suau. Agradarà als seguidors del grup i n'atraurà a molts més. Així, Guano Apes es consoliden com un dels grups de rock amb més projecció de l'escena europea.

Pàgina oficial:
www.zwan.com

- Fitxa The Smashing Pumpkins

ZWAN
Mary Star Of The Sea (gener 2003)

   Zwan és el nou grup de Billy Corgan, ex-cantant i guitarrista de Smashing Pumpkins. L'han acompanyat en aquesta empresa el bateria Jimmy Chamberlin (també ex-Pumpkins), i l'ex-baixista de A Perfect Circle, Paz Lenchantin, a més dels guitarristes Matt Sweeney i David Pajo. Tots ells formen un quintet tècnicament superior als Pumpkins.
   En aquest àlbum veiem com el seu líder sembla que torna a trobar aquella inspiració divina que no va aplicar en els seus malaguanyats 'Machina' (00), i això va fer que molta gent es preguntés quina direcció prendria Zwan. Doncs bé, ens trobem davant d'un disc totalment madur i correcte, amb cançons d'un bon nivell compositiu i interpretatiu.
   Destaquen la inicial rock-alternativa "Lyric", amb un toc d'experimentació en els cors, "Settle Down", on es pot apreciar la compenetració dels tres guitarristes, cadascun tocant melodies superposades. El single "Honestly" conté una típica progressió melòdica, acompanyada dels ritmes sincopats de Chamberlin. Fent l'ullet al passat tenim la balada "Of A Broken Heart" i el llarg tema "Jesus, I / Mary Star Of The Sea", on Corgan torna a aquelles distorsions de guitarra de l'època de 'Siamese Dream' (93).